De carabasses i d’escapades

Encara amb el gust de les castanyes i els penellets al paladar i les peticions de penes per l’u d’octubre fetes per fiscalia, advocacia de l’estat i altres al pensament, comparteixo amb vostès un record d’infantesa viscut al Baix Camp a inicis dels seixanta.

Tinc viva a la memòria la juguesca que de petita em convidava a fer l’Anton ’Dela’, veí i amic de facècies, avui d’edat avançada.

Ell es proveïa d’una carabassa d’aquelles grogues i allargades, la buidava, hi feia quatre forats a mena d’ulls, boca i nas i amb una espelma encesa a dins, la deixàvem -ara junts i còmplices- al racó més fosc de l’entrada de casa seva; després trucàvem a la porta i restàvem amagats a l’aguait per veure sortir sa mare, l’Adela, i com s’espantava. Ella, que era molt criaturera, no estalviava, atenta sobretot a que jo, la petita, les vegés, ni exclamacions, ni exageracions ni gesticulacions. I nosaltres, fet el fet i rient a cor què vols ens mig escapàvem corrent!

Això, que no ens era exclusiu, entenc que deu poder formar part d’algun estadi en els orígens a Europa d’allò conegut arreu com Halloween i que arribat -o potser hem de dir retornat- d’Amèrica en forma de tradició-negoci, cada vegada envaeix i iguala més espais propis en nom de la modernitat o, siguem precisos, de la pseudomodernitat.

I és que de vegades, encara que pugui semblar el contrari, allò que es presenta com a molt nou és vell i la novetat és només pretesa.

També és cert que l’exemple es pot aplicar a altres casos. O és que les peticions de penes a què feia referència no ens porten a constatar que no per un pretès nou tarannà a l’hora de fer política hom pugui esperar de les institucions de l’estat res de nou, res que no sigui vell a casa nostra?

Vaja que si d’una facècia que volia gastar una broma i riure, ens n’escapàvem corrent què no podem haver de fer d’allà on està clar que no només no ens estimen sinó que ens volen súbdits i anorreats.