Televisar el pre-judici

En una compulsiva tendència a encendre ciris negres al diable de la candidesa amnèsica, l’independentisme anhela que el judici a l’1-O sigui televisat. Vull, és clar, que el judici sigui televisat. Ho vull per aferrar-me a tota la veritat ontològica possible dins d’aquesta sopa de miasmes formada per mitjans de comunicació, política, societat i Justícia espanyola. Però creure que el judici televisat serà una “finestra d’oportunitats” és un miratge que beu a les fonts de la sacralització d’un VAR aplicat a la política. El judici a l’1-O serà també un nou intent de tunejar la marca Espanya, que, malgrat la incomoditat manifesta d’una Europa que sobretot no vol que li traslladin un problema d’aires turcs, ha aconseguit –cal reconèixer-ho– minvar la visibilitat de la violència policial de l’1-O, fins al punt d’aconseguir presentar l’agressor com a agredit.

L’espai públic ha estat devorat per LA LEY, perquè LA LEY ha constrenyit els límits del pensament. S’ha dinamitat el principi de veritat. La confusió del llenguatge ja és El llenguatge, i per això als intel·lectuals majors del règim els és més fàcil enviar els independentistes al psiquiatre (àlies gulag) que no pas acceptar en peu d’igualtat un diàleg. La vellíííssima esquerra (Iceta/Colau) se sublima en la postpolítica i la postdemocràcia per defensar que cal supeditar la política (com a defensa dels drets humans) a l’economia (“no avantposin els presos als pressupostos”). Ha triomfat la persuasió estatalment induïda. La versió de la realitat és superior i prèvia a la realitat. I, per tot això, els “a por ellos”, el moviment més transversal d’Espanya, en el muntatge de la imatgeria del judici televisat només veuran una confirmació empírica del seu pre-judici. Tindran, per tant, una retransmissió en diferit.