La justícia desorientada

No m’atreveixo a afirmar qui té la culpa de la desorientació altament perillosa que patim les poblacions de totes les edats, estatus i condicions, en totes les concentracions en pobles i ciutats, fruit de la catalanitat i de la noblesa generalitzada, hereditària i tradicional del poble català. Ja els anys 15, 16 i 17, vàrem haver d’aguantar falses acusacions de violència que imaginàriament hagueren de reduir per les aportacions gràfiques verdaderes que han desmentit les dites falses acusacions. Aquest any hi ha hagut tangana de la bona a nivells més alts, amb la presència escrita i parlada –fins fa poc impensada– de la justícia. No és pas la seva minsa presència d’observadors en els actes, derivada a la policia i observadors, sinó els dies següents l’opinió en alguns mitjans, defensant les seves parcials visions dels fets. Els cops de porra indiscriminats, les empentes a gent gran i l’arrossegament per terra d’entusiastes dones joves, estirades pels cabells, i d’altres pitjors, són “poner y mantener el orden”, i en canvi cantar temes patriòtics, aclamar els oradors amb entusiasme, caminar i exhibir senyeres independentistes, lluir els emblemàtics llaços grocs i mantenir l’ordre, és violència, provocació, separatisme i rebel·lia. Llegint dos diaris tendència, hom creu que es tracta de fets distints. Les fotos gairebé no revelen dia, hora, lloc, autor i finalitat de les mateixes. En mans hàbils, saben mentir descaradament en escenaris internacionals, on els peus de fotografia intenten un impacte fals i provocar una imatge de Catalunya i els catalans molt diferent de la que havíem tingut fins fa uns anys i ara hem perdut llastimosament.

Altra cosa són les declaracions dels protagonistes estatals: hom no pot afirmar-ho, però diria que fins i tot han estat redactades abans dels fets. Fetes a mida del que necessita el que pren declaració, alliçonat prèviament, molts denunciats amb la por al cos, en veure els resultats jurídics del que està passant, s’acolloneixen i diuen el que vol sentir l’entrevistador. Així, el conegut rebombori d’amagar les urnes portà tants i tants maldecaps a persones incapaces de matar una mosca a mà: ha d’ésser amb pala!

Vivim els catalans de bona mena sorpresos amb el nivell provocador que ha agafat la justícia a tots els nivells. No parlaré dels empresonats, perquè necessitaria dues planes de diari mínimament. No fa pas gaire, parlar entre professionals de la premsa dels nivells alts de la justícia produïa una mena de sensació de quelcom intocable, per la convicció que era la veritat, la sinceritat, la valoració dels fets i l’adjudicació del dictamen, i que fins i tot era pecat dubtar-ne. Ara se sent parlar del Tribunal Supremo, del Constitucional, del Superior i del que sigui, des dels escolars dels últims cursos de primària fins als geriàtrics, que en parlar-ne, els estadants, s’han de posar les dents i els audiòfons per poder oir i dir a pler. Què ens ha passat? He de dir que la justícia crec que té bona part de la culpa de la desorientació general que estem tenint. S’han barrejat a tots nivells qüestions inqüestionables, s’han dit paraules i expressions que no haurien de sortir del diccionari. S’han airejat escàndols financers i desviaments de cabals públics, privats, familiars, d’empresa, d’entitats culturals i de donatius socials... Prou! L’estrenyiment fins i tot flaqueja als més durs! N’hi ha per a això i per a molt més.