Col·laborador necessari

Tret dels malalts de la política, molta gent ha descobert ara un personatge esprimatxat i amb faccions més aviat dures però que parla amb serenor i sobretot molta claredat i precisió quirúrgica del procés durant el darrer any. Es diu Sergi Sol i acaba de publicar el llibre Oriol Junqueras, fins que siguem lliures, en què explica la seva vivència però també transmet la posició política del president d’ERC, empresonat a Lledoners. No en va ha estat i és un dels seus col·laboradors més estrets. Els lideratges forts, com el que ha demostrat tenir Junqueras, no es construeixen només amb dots de reflexió, visió estratègica i oratòria, que també. Els cal una bona direcció política col·legiada, com la que encapçala Marta Rovira, i equips de col·laboradors que irradiïn –quelcom més que comunicar– de forma eficient els vectors polítics. Fins i tot els adversaris d’ERC admeten que Sol i els seus companys dels equips del partit –els efectius homes i dones del vicepresident– han aconseguit donar a l’ERC de Junqueras aquesta dimensió que no tenia. Com els Madí i els Mercader-Roig van fer-ho en el cas de Mas i Maragall. Els darrers anys he vist poc el Sergi –i bàsicament per motius professionals–, però el conec de fa molt. Vaig aprendre el seu nom a les pancartes que en demanaven l’alliberament. És dels que coneix bé el preu de desobeir ara que hi ha tants apologetes de la desobediència des del sofà de casa. En Sol sap què és afrontar un tribunal militar i passar per les presons espanyoles per insubmís. Un fons de convicció política que juntament amb les dots periodístiques forjades professionalment en la gran escola del periodisme local –com un servidor– el fan idoni per escriure un llibre molt necessari per mirar d’entendre un episodi que passarà a la història de Catalunya. Uns fets d’una immensa complexitat sobre els quals l’independentisme ha d’arribar a una diagnosi compartida per poder encarar el futur amb una estratègia comuna desenvolupada mitjançant la unitat d’acció.