Persistència

Els independentistes tenim la capacitat de refer-nos de tots els cops que ens intenti fer encaixar l’Estat. Ens han fet de tot, han engarjolat els nostres líders i els que no han pogut atrapar han hagut de marxar a l’exili. Ens fan caure multes que hem de pagar amb caixes de solidaritat. Censuren les nostres webs. Ens atonyinen a cops de porra. Ens apliquen la llei mordassa. Anul·len els drets dels nostres diputats. Persegueixen les nostres entitats i tenen les nostres institucions al punt de mira de la seva legislació repressiva. Però tot això que ens fan, tot i el patiment que provoca no ens atura. Tots els independentistes amb qui parlo, del sector més combatiu o del perfil més pragmàtic, cap ha renunciat a la independència. Alguns demanen que sigui ja, d’altres creiem que ens cal una millor posició de força, però cap de nosaltres hem renunciat a l’objectiu final.

També estem sobrevivint a una batalla soterrada entre famílies independentistes i als moviments, alguns benintencionats i d’altres en una clara construcció de projectes personalistes, de laminar l’espai polític de l’independentista del costat. Estem tirant endavant tot i la lluita intestina. El lideratge que exercia l’ANC s’ha anat desfent i ara representa una part més petita de la societat, però tenim la sort que Òmnium ha agafat aquest relleu. Tenim un govern on tots ens mirem una mica de reüll sense saber si ens podem refiar els uns dels altres. Tenim un bon guirigall als grups parlamentaris i la confiança al Parlament entre forces independentistes deixa molt a desitjar.

Ens manca la construcció de consensos de les forces socials i polítiques independentistes, un cert discurs que puguem compartir els opinadors i intel·lectuals independentistes, ja que no tenim un escenari que ens ajudi a enfocar els objectius comuns. Però tot i això, no estem ni de lluny derrotats. Els líders a la presó i a l’exili continuen tenint idees, propostes, i fan de veus, cadascú en el seu rol, de la lluita antirepressiva d’un moviment democràtic. Tenim bones bases per seguir creixent i tenim bones bases en els projectes municipals d’esquerra per començar a fer mossegades a l’espai dels comuns i socialistes. A més el nostre enemic pateix la paràlisi de no saber què fer per derrotar-nos. Encara se sorprèn que continuem tossudament alçats i ara ja no sap ni on ens pot colpejar.

L’únic luxe que no podem permetre’ns és deixar de ser persistents. La nostra insistència a seguir intentant-ho farà que en algun moment deixem de cometre errors i comencem a encertar-ho. Si ara que estem en el moment de més desconcert i manca de lideratge el moviment no té manca de capacitat, imaginem-nos que ho comencem a fer bé. Per tant, no importa que ens equivoquem, que ens critiquem entre nosaltres, que no aconseguim encara consensos, persistim, ja ho aconseguirem. És la persistència el que ens portarà a la victòria.