Necessitem la cultura?

Posaria la mà al foc per la sinceritat de la consellera Laura Borràs en una entrevista a aquest diari pel que diu que la seva voluntat, la del president i la de tots els consellers és construir la nació prenent com a fonament la cultura. En tots els diaris en què he treballat també pensaven el mateix però, a l’hora de prioritzar –govern, mitjans–, la cultura queda relegada a un segon terme després del que es considera política de debò. Crec que la cultura és també de debò i no només quan parlem de política institucional. Per què es relega? La resposta és òbvia i de difícil rèplica: “Hi ha altres prioritats.” Puc estar-hi d’acord. Però normalment hi ha el perill de caure en demagògia. I la demagògia és perillosa perquè desmunta arguments tot utilitzant el mètode de tocar fibres sensibles. Ningú qüestionarà que davant una subvenció teatral s’han de situar els ajuts socials. O que més val una nova sala d’operacions que una nova sala de lectura. És cert. Però aquesta visió correcta pot ser qüestionada si analitzem el paper de la cultura, que pot revertir en la societat de manera que els desequilibres s’anivellin. La cultura també fa un paper social. Potser menys directe i perceptible a curt termini, però real. Si veritablement ens creguéssim que la cultura és també economia, solidaritat, educació, identitat, internacionalització, llocs de treball, producció de riquesa, autoanàlisi, socialització, lleure, diversió, investigació, prospecció de futur i moltes coses més, com a mínim faríem l’esforç d’apujar aquest raquític 0,7% que s’endú del Departament de Cultura del pressupost de la Generalitat a un 1% que, com deia Laura Borràs, “tenen els països normals”. Però jo encara collaria més, i em marcaria l’objectiu que ja es van marcar sense èxit els anteriors consellers Mascarell i Vila.

Obsessionar-se amb la cultura no és malaltís, és profilàctic. Aspirem a ser millors com a persones i com a societats i, per ser-ho, el de la cultura és el millor tractament que podem fer.