Kosova comença als Pirineus

La diplomàcia esportiva acostuma a aconseguir petits miracles. En situacions de màxima tensió, l’esport –particularment l’olímpic– ha servit per desescalar-les i fins i tot per iniciar fases de desglaç que més tard han desembocat en acords més consolidats. Un dels casos més recents és el de les Corees que als últims Jocs d’Hivern van participar sota una bandera unificada. La qüestió és que el Comitè Olímpic Internacional li ha dit a Espanya que si no reconeix Kosova com a estat independent no podrà acollir més esdeveniments esportius d’àmbit internacional. El Comitè Olímpic Espanyol s’ha afanyat a posar-se del costat del COI i li reclama al govern de Pedro Sánchez que procedeixi a reconèixer el país balcànic perquè l’esport espanyol en pot quedar ressentit durant anys. De moment però, Espanya continua sense admetre l’existència de Kosova malgrat que 111 estats ja ho han fet, entre ells quasi tots els de la UE i els Estats Units. I d’una manera implícita fins i tot ho ha fet Sèrbia com a condició prèvia per negociar una possible entrada a aquesta Unió Europea.

No és cap secret assenyalar que la negativa espanyola s’explica per les repercussions que podria tenir acceptar un país sorgit d’una declaració unilateral d’independència que el Tribunal de la Haia va declarar legal. El cas és que aquesta posició espanyola podria fer anar en orris la candidatura dels Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus plantejada inicialment per al 2032 i que compta amb l’aval tècnic del COI. Paradoxalment, els que acusaven l’independentisme de fer perdre oportunitats per a Catalunya ara podrien, amb el seu bloqueig, allunyar la mare de tots els projectes: uns jocs olímpics. Amb tot el que això comporta de pèrdua de llocs de treball, impacte internacional negatiu i evaporació de beneficis per al territori. I tot plegat seria culpa del nacionalisme; en aquest cas i nítidament de l’espanyol.