LA GALERIA
De Fortià a Sarajevo
Contra tots els elements adversos, en Miquel Ruiz ha tornat a Sarajevo, on ha inaugurat una exposició de fotografies de fa 25 anys
Quan vaig conèixer en Miquel Ruiz, ell vivia i treballava a Fortià (ja saben: de l’ou de l’Empordà, el rovell és Fortià), venia molt sovint a Figueres, ens trobàvem amb d’altres amics i la fèiem petar sense continència, tocant tots els temes possibles i impossibles. Al cap d’uns pocs anys, uns il·luminats vam ressuscitar l’Empordà Federal, aquell setmanari figuerenc de la UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) que sortí de forma intermitent del 1911 al 1938. I en aquesta nova aventura, que només durà dos anys i mig, també hi havia embolicat en Miquel Ruiz, treballant-hi com a fotògraf. Passats uns anys, va ser el principal impulsor, cofundador i president de Fotògrafs per la Pau, ONG creada el 1993 arran de la guerra de Bòsnia. Va treballar-hi molt, va fer viatges i estades a Sarajevo, d’un dels seus viatges en tinc un record físic: em va portar un petit tros de capitell de la bombardejada biblioteca de Sarajevo.
Tot això ve a tomb perquè, contra tots els elements adversos, personals i perifèrics, en Miquel ha tornat a Sarajevo, on ha inaugurat i presentat una exposició de fotografies, ara de gran format, que havia realitzat fa exactament vint-i-cinc anys. L’ha titulat Oslobodenje 1993-2018. Periodisme sota el terror de les bombes. Les fotos van ser fetes a la redacció del diari Oslobodenje (que vol dir “Alliberament”) en plena guerra de Bòsnia i durant un bombardeig de trenta-sis hores. El rotatiu precisament aquests dies commemora els seus setanta-cinc anys d’existència.
Un servidor, que té la sort de conèixer en Miquel des de fa anys, i el goig de considerar-me’n amic, no podia pas passar per alt l’esdeveniment i no dir-ne res públicament, perquè el mèrit d’en Miquel és molt més del que a primera vista pot semblar. I és que ha fet un gran esforç que no el faria pas tothom ni de bon tros, considerant el seu estat físic, que sembla no comptar gaire davant l’entusiasme i l’esforç que l’amic ha posat en aquesta exposició, a 1.938 quilòmetres lluny. Quan va venir a dir-me que tornava a Sarajevo i que hi faria una exposició commemorativa dels vint-i-cinc anys de la guerra de Bòsnia, vaig quedar aclofat (tal com diria el mestre Fabra), constatant la voluntat i l’enardiment, però també la feina que li comportaria. Ho ha fet, ha tornat, i ha pujat molts graons en la valoració personal dels que el coneixem i l’admirem. Ah… i l’estimem.
