Acord que encara no és

El 29 de març el Regne Unit abandonarà la Unió Europea. L’acord de la setmana passada, i encara pendent de ratificació, és un acord sobre les condicions de sortida: el Regne Unit paga els 50.000 milions d’euros que havien calculat les autoritats europees en concepte de compromisos adquirits i s’obre un període de transició fins a finals del 2020. Durant aquest període es manté pràcticament la mateixa situació actual, amb lliure circulació de béns, serveis capitals i persones. El Regne Unit perd ja la capacitat de participar en el procés de presa de decisions a Europa, però això no és problema. L’important és que durant aquest període s’haurà de seguir negociant la relació futura que s’aplicaria a partir de l’any 2021. Aquest és un punt que ha generat una certa confusió perquè el pacte assolit entre els negociadors britànics i europeus no és un acord sobre la futura relació definitiva del Regne Unit amb la UE; simplement fixa les condicions que regiran durant aquests propers dos anys.

El referèndum del ‘brExit’ va decidir que el Regne Unit abandonaria la UE, però no fixava l’estatus final que tindria amb la UE. Les autoritats europees van insistir des del primer moment que no era possible mantenir la lliure circulació de béns, serveis i capitals sense mantenir la de persones. Aquestes quatre llibertats són un dels pilars existencials de la Unió Europea. El Regne Unit hauria volgut mantenir les tres primeres però eliminar la de persones. Recordem que la migració va ser un dels punts clau que van decantar la votació. A més, el Regne Unit vol escapar del marc regulador de la UE, que és percebut com ineficient. Però això seria aconseguir la quadratura del cercle perquè, fent servir la terminologia europea, no hi pot haver cherry picking. No es pot remenar el cistell de les cireres per quedar-se les que ens agraden. O tot o res o, en el millor dels casos, acordar un accés pautat amb el propietari del cistell (l’acord per a l’estatus final).

La relació futura permanent pendent de decidir pot prendre diverses formes. Amb implicacions molt diferents. Una primera seria que el RU s’incorporés a l’Espai Econòmic Europeu (on hi ha Noruega, Islàndia i Liechtenstein). Això permetria la lliure circulació de béns, serveis i capitals, però obligaria el RU a acceptar coses que vol evitar. La lliure circulació de persones, l’obligació de contribuir substancialment al pressupost europeu, l’obligació d’acceptar les regulacions europea i l’obligació d’acceptar la jurisdicció del Tribunal de Justícia Europeu (TJE). Aquesta jurisdicció no la tindria amb un acord bilateral a l’estil del que té Suïssa. Però encara es mantindria la lliure circulació de persones i la contribució al pressupost europeu. Per evitar això podria signar un acord d’associació com el que té Ucraïna, però en aquest cas caldria acceptar les regulacions europees i la jurisdicció del TJE. Una unió duanera més laxa és la que hi ha amb Turquia, però en aquest cas no hi ha possibilitat de signar acords comercials amb tercers. Si cap d’aquestes opcions s’accepta, al final es podria signar un tractat de lliure comerç com el que hi ha entre la UE i el Canadà o Corea del Sud. Però aquest resultat semblaria massa pobre a molts britànics perquè només garanteix la lliure circulació de mercaderies, mentre que la de serveis i de capitals queda restringida. De fet, aquest és el pitjor resultat esperable per al RU. I tindria clarament un efecte negatiu per a l’economia britànica (molt menys per a l’europea) d’una magnitud que dependria de les clàusules de l’acord. Però hi ha una qüestió important. Si a mitjans del 2020 no s’ha arribat a un acord, la situació a partir del 2021 passaria a ser una unió duanera, similar al que té Ucraïna. És un escenari poc favorable als partidaris del Brexit ja que s’obté l’accés al mercat de béns i serveis però amb l’obligació d’acceptar les regles de la UE i havent perdut la capacitat de participar en la presa de decisions. Aquesta clàusula és una mena de tallafocs relacionat amb la qüestió d’Irlanda del Nord. Si no hi hagués acord, la situació quedaria de tal manera que no seria necessari posar fronteres dures, amb control de mercaderies i persones, entre Irlanda del Nord i la resta d’Irlanda (això no ho volen els europeus ni els irlandesos del nord), ni entre Irlanda del Nord i la resta del RU (circumstància que no volen els britànics ni els irlandesos del nord). És per aquesta raó que May es va afanyar a assenyalar que l’acord assolit la setmana passada garantia la integritat territorial.

Aquesta situació automàtica en cas de no acord és un dels punts que estan aixecant més controvèrsia. Alguns països de la UE recriminen al negociador europeu que s’ha excedit en el seu mandat, acordant coses que van més enllà del 2020. Els més euroescèptics del partit conservador retreuen a May que amb aquest acord per a la situació posterior al 2020 disminueix la capacitat de negociació britànica durant el període de transició. Per aquest motiu corre el perill de no ser aprovat al Parlament. I també pels que volen aprofitar per fer fora May. Però la tranquil·litat de poder crear una xarxa de seguretat hauria de fer que s’imposés la sensatesa. El millor seria concentrar-se en la negociació de l’estatus futur a partir del 2021, que hauria de ser un acord generós de lliure comerç que aconseguís un bon tractament per als sectors clau britànics, especialment els serveis financers, perquè és el que veritablement compta per a l’economia britànica.