Caiguda lliure
Fotogènia
Seu ben dreta, m’ordena la secretària tot d’un plegat mentre encara estic acabant d’omplir el formulari de renovació del carnet, i ja ho sé, direu que soc servil, però he deixat anar el bolígraf i m’he quadrat a l’instant, com expel·lida per un ressort que hi hagués ocult a la cadira. L’autoritat té aquest poder irracional de sotmetre, de fer-te jurar obediència sense saber ben bé a què, com si una veu sobrenatural t’instés a posar-te de cara a la paret i no tinguessis més remei que arrossegar uns peus de presidiari fins al racó. Fa un moment, he hagut de marcar amb una creu la casella on declaro que soc una dona, i no un home, i he tornat a imaginar que algú m’aixeca pel clatell com si fos un conill per comprovar si tinc testicles. Sense apartar la vista de l’ordinador, la dona insisteix: “Ara, quieta”, però no en un to admonitori, que encara hauria pogut despertar la bèstia que porto a dins, sinó rutinari, quasi somnolent, el to de qui sap que serà obeït sense que calgui el suplement de la violència per imposar la seva voluntat, i jo m’aguanto la respiració, amb l’espatlla enganxada al respatller, les mans enfonsades sota les cuixes, reprimint un tic sobtat a la parpella dreta i una tremolor espero que imperceptible al llavi inferior. Ja està: m’acaba de fotografiar amb l’ull petit de la càmera incorporada a la pantalla, i sortiré amb aquesta pinta al carnet, a punt perquè una patrulla em detingui a la primera cantonada per presentar un aspecte tan manifestament culpable. Una de les primeres aplicacions de la fotografia va ser precisament proveir els arxius policials i els frenopàtics d’un repertori antropomètric de la delinqüència i l’anomalia. Costa fugir de l’estigma d’aquests usos ancestrals. Sento fins i tot nostàlgia per la fotògrafa que havíem tingut fa anys al barri, una dona que més aviat cohibia, amb la permanent impecable i tota enjoiada, però que almenys no et feia omplir cap imprès abans de conduir-te al plató i oferir-te, gairebé amb fàstic, si no volies pas pentinar-te “una mica”, que era com insinuar-te que anaves fet un cromo. Crec que va ser llavors, per suprimir l’antipatia dels intermediaris, que van proliferar les cabines automàtiques, encara que també tenien orígens policials. Al fotomaton hi anàvem a celebrar l’amistat, o a mirar-nos als ulls, a veure què tal érem. Protegits per la cortineta, ens fèiem la il·lusió de tenir al davant una càmera imparcial, com un mirall, però hi havia allò del temps, aquell compte enrere angoixant. Era una llumeta que pampalluguejava, cada cop més ràpid, fins que t’encegava el flaix a mig compondre’t o quan ja te n’anaves. Les fotos sortien per una ranura, com una tira de la sort, i tampoc eres mai tu, sinó algú sense cap dubte en cerca i captura que, només per casualitat, se t’assemblava.