‘La Bella Dolores’

El patrimoni artístic de Lloret té tres obres musicals que descriuen i perpetuen el perfil tradicional i històric de la població i de la seva gent, d’abans de l’època turística. Per ordre cronològic, són l’òpera Marina, del músic Emilio Arrieta (1823-1894), amb lletra de Francesc Camprodon (1816-1870), estrenada a Madrid com a sarsuela el 1855 i transformada en òpera el 1871, amb text afegit per Enrique Ramos Carrión (1845-1915); la suite simfònica La festa de Santa Cristina, de Joan Baptista Lambert (1884-1945), donada a conèixer per la Banda Municipal de Barcelona el 1935, i La Bella Dolores, amb música de Melcior Montero Vert (1880-1971) i lletra de Joan Baptista Bernat i Esteve Fàbregas, que va interpretar-se per primera vegada el 1944. De tant en tant i depenent de les possibilitats econòmiques, alguna entitat o la iniciativa municipal fan possible la recuperació d’alguna d’aquestes peces. La Bella Dolores va ser tornada a posar en escena l’any 1999 per la confraria de Sant Elm i ara, per iniciativa municipal, ha sortit al programa de la festa major d’hivern del 2018, els dies 15, 17 i 18 de novembre. Així com en les representacions de Marina i en les interpretacions de la suite La festa de Santa Cristina els lloretencs són sempre uns mers espectadors, a La Bella Dolores hi ha, cada vegada, una massiva participació escènica dels indígenes, que senten l’obra ben seva. Alguns encarnen els papers més destacats i altres formen part del cor o de les comparses que s’hi afegeixen. Aquesta vegada, però, ha agafat la batuta –mai tan ben dit– el músic blanenc Joan Casas, de llarg i prestigiós currículum, i ha donat a les inspirades melodies de Montero una volada més ambiciosa. En l’escenografia s’ha comptat amb el director gironí Martí Peraferrer, que ha sabut actualitzar l’escenari sense allunyar-ne del tot el tipisme o l’evocació localista, del cafè dels pescadors, arran de platja. S’ha trobat un punt d’equilibri excel·lent. Per a les generacions joves, cada reposició d’una d’aquestes obres és una sorpresa. És com un retorn a un passat recent del qual han sentit a parlar però que no han viscut, i per això convé, de tant en tant, exhumar lletres i partitures, per mantenir el pòsit de la nostra personalitat pairal. I en aquests moments tardorencs, quan la presència turística és, només, testimonial i els lloretencs, menys enfeinats, es presten a fer introspecció en els temps pretèrits, unes pinzellades d’història viva no hi són sobreres. És una manera de mantenir l’essència.