Pluja

A Califòrnia han tingut foc; al Baix Empordà, pluja. Jo també vaig anar a veure el Daró, el riu del meu poble, i vaig fer anar la càmera del mòbil, mentre la gent que tenia a prop feia també fotografies i comentava tot el que veia. M’hi vaig afegir. No es pot ser de poble sense ser del poble. Semblava que l’aigua s’ho hagués d’emportar tot. Com que no hi ha tantes llevantades com diuen que hi havia abans, de moment l’aigua ja s’ha endut algunes paraules. És per això que la gent que tenia a la vora diu que ha baixat el Daró i no que hi ha hagut una daronada; que pateix perquè hi hagi una inundació, i no un enaigat; que diu que a casa seva hi ha goteres, i no degoters. Morts els últims pagesos de matxo, carro, fanga, xapo i podall, ja ningú no diu paraules com reixort, ullal o aiguamoix. Els rius ja no van de gom a gom, sinó de banda a banda. L’aigua ja no regolfa. Les fonts ja no s’estronquen. Hi ha massa gorgues que s’han eixugat. Els rius es desborden i no es trenquen. I si hi ha algú que encara diu tot això, temps al temps, aquestes paraules s’esvairan tan de pressa com l’aigua que ha dut el Daró aquests dies. O tal com deia aquell replicant de Blade Runner, “es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja”. Sí, en el món líquid d’avui tot se’n va aigua avall, llevat de la Constitució, de la monarquia, d’en Pepe Borrell i de la crosta eterna d’Espanya. I, com que la gent ho sabem, deu ser per això que els més atrevits s’afanyen a navegar amb caiacs, planxes de surf, taulons o barques aprofitant que hi ha aigua. Convé no deixar escapar el moment, no fer cas del que diu la gent moderada o gran, encara que tot sovint sigui la mateixa cosa. Si hi hagués neu, traurien els esquís. Si hi hagués foc, l’encerclarien. Si fes vent, arrencarien el vol. Si hi hagués urnes, votarien.