El gargall

Així doncs sembla que l’escopinada que va denunciar el ministre desinfectador és tan falsa com un duro sevillà. Saben? Eren aquelles monedes il·legals que van circular arreu de l’Estat a finals del segle XIX i que eren tan difícils de descobrir. Tot el contrari, per cert, que el presumpte gargall, que no ha pogut ser detectat per cap de les nombroses càmeres que hi ha al Congrés espanyol. Per tant, estem parlant d’una esputació tan falsa com els relats delirants del jutge Llarena. Tan falsa com la rebel·lió i la sedició. Tan falsa com l’adoctrinament a les escoles catalanes. Tan falsa com la divisió de poders a l’Estat espanyol. Tan falsa com aquella pocavergonya anomenada Lorena Roldán, que diu que la presó de Lledoners és com un hotel de cinc estrelles. Tan falsa com els tuits tumultuaris del tal Tacito, que en realitat és un tinent coronel de la Guàrdia Civil. Tan falsa com que a l’Espanya del segle XXI no hi ha presos polítics. Tan falsa com la marginació de la llengua castellana al nostre país. Tan falsa com la denúncia del policia agressor contra Jordi Borràs. Tan falsa com la dignitat de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso. Tan falsa com un indult concedit abans que els presos siguin jutjats. Tan falsa com que la tardor passada la majoria de les empreses que van treure la seu social de Catalunya ho van fer per voluntat pròpia i sense cap pressió. Tan falsa com que Tamara o Adri Carrasco són terroristes. Tan falsa com que la monarquia borbònica és democràtica. Tan falsa com el consell de guerra que va condemnar a mort Lluís Companys i que els successius governs espanyols es neguen a anul·lar. Tan falsa com la violència dels CDR. Tan falsa com que els referèndums divideixen les societats. Tan falsa com la criminalització contra Roger Español. Tan falsa com les agressions que s’inventen Rivera o Arrimadas. Tan falsa com la carrera de dret i el màster de Pablo Casado. Tan falsa, en definitiva, com afirmar que les bombes que el ministre Borrell ven a l’Aràbia Saudita no maten nens al Iemen.