Mi Fu, cal·lígraf

La felicitat no dona símptomes; es manifesta sense avís, a tot estirar precedida d’una lleugera sufocació i sovint en les condicions més desfavorables. Passa poc sovint, però quan arriba, és com si tota la malastrugança que et perseguia no hagués estat sinó una preparació per acabar ressuscitant en aquesta riba. N’hi ha, de dies així, dies que et donen molt poc del que prometien i que s’arreglen inopinadament perquè t’has concedit una última oportunitat entrant a una llibreria. Va anar així la tarda que vaig conèixer Mi Fu, el cal·lígraf que escrivia amb la cursiva dita d’herba, tècnica arriscada, diu Roger Caillois, “tota ella brusquedat i inspiració”, i que estimava tant les pedres estranyes, que en una ocasió es va posar el seu vestit de cerimònia per mostrar els seus respectes a una roca. A vegades, perquè l’alegria acabi guanyant, cal que conflueixin circumstàncies fortuïtes, més aviat poc propícies: portar una barra de pa a la mà, veure un nen de pocs anys que corre en cercles i haver-te fet la primera mamografia de la teva vida.

Havia plogut tot el dia i es feia tard, però els aparadors encara refulgien, quedava un residu de llum blavissa retirant-se rere uns núvols grassos i l’asfalt desprenia uns reflexos aquarel·lats que quasi semblaven bonics. Hi ha gent que, en dies així, entra a les botigues a emprovar-se roba, a veure si la muda els millora, però és una estratègia que només trasllada la decepció de fora cap a dins: d’una abúlia indefinible al fàstic del propi cos. En lloc d’això, vaig entrar a la fleca a comprar una barra de pa i, després, perquè no volia tornar encara a casa i ficar-hi a dins aquell desànim, em vaig dirigir a una llibreria, com podria haver anat al cine, amb el pa mal embolicat en una mà, arrossegant el paraigua moll amb l’altra. Cada vegada que m’aturava a fullejar un llibre, hi havia aquell cruixit de crosta flairosa en passar-me la barra d’un costat a l’altre, una olor de cuina a primera hora del matí, mentre llegia coses com ara: “Mi Fu emprava la tinta trencada, la tinta cremada, la tinta acumulada.” Un nen de no més de tres anys, avorrit d’anar rere la mare, va començar a improvisar un circuit pels prestatges emetent uns sons guturals, potser imitant un cotxe o un avió, però que sonaven com un gemec hipnòtic. De tant en tant, es tirava a terra, es feia l’adormit uns segons i s’alçava d’un bot per reprendre la cursa en cercles, amb aquella sonsònia búdica que ho aplacava tot. “Li venia de pintar amb esfumins de paper, estelles de canya de sucre, calzes de lotus. Pintava paisatges.” M’hauria quedat tota la nit allà mateix, amb el record d’aquella santa criatura, espellucant molles de pa en companyia de Mi Fu, com algú a qui han absolt molt abans d’obrir la bústia i trobar-hi l’informe de l’hospital.