De reüll
El festí de Nanette
Nanette és una dona sobre la qual l’escriptora i monologuista australiana Hannah Gadsby volia fabricar un grapat de frases iròniques per als seus espectacles. I amb aquest nom femení va titular el seu monòleg aquesta tasmaniana, com ella insisteix a recordar, que finalment no parla de Nanette, sinó que, en un recorregut que s’engega accidentat de gags humorístics, ens porta a explorar els perímetres de l’humor i de la dignitat, de l’autoodi i dels lenitius que elaborem contra el que sovint la societat ens obliga a ser. I, finalment, ens retorna a la sempre necessària visió de gènere.
Gadsby, dona i lesbiana, va ser una “anomalia” en la retrògrada societat en què va néixer i va créixer. El seu text, difícil de resumir però que es pot visualitzar en una d’aquestes plataformes gegants de continguts digitals, és tan extrapolable que ens transporta a la veritable essència de l’espectacle que van definir els grecs, la catarsi. L’acció de l’art sobre les persones i, en aquest cas, de com un aparentment simple monòleg sobre uns records tragicòmics d’infantesa i joventut ens pot fer meditar fins a quin punt molts de nosaltres també hem estat una anomalia en el nostre entorn. Alguns ho seran per la condició sexual, com en el cas de Gadsby, però d’altres també per un físic allunyat de l’ortodòxia dels cànons, per una orientació política reivindicativa o per aspiracions disruptives dins la família. Hi ha un abans i després de veure’l. Creieu-me.