Pujol a Santes Creus

TV3 prepara un documental biogràfic per al dia que Jordi Pujol es mori. Ell ja ho sap. També alguns diaris tenen en reserva pàgines necrològiques pensant en el trànsit luctuós, com passa amb els personatges que mereixen especial atenció. En el documental, un grup de persones que han conegut Pujol perfilaran l’home i el polític. Han estat convocats, d’un en un, al monestir de Santes Creus, jo entre ells. En Jordi Muixí, el director del programa, mira de convèncer Pujol perquè també hi intervingui. S’ho rumia. L’any 2003, quan havia anunciat que no es tornaria a presentar de president, vaig publicar a El Punt una sèrie d’entrevistes amb un objectiu semblant, que van ser recollides en un llibre d’Eumo titulat Vint i Jordi Pujol. Quan en van haver sortit dues o tres, em va trucar: “Cuyàs, què és això que fas?” Li vaig posar l’exemple de Ciutadà Kane i li vaig demanar d’afegir-se a la roda. A Pujol no l’atrapes mai: “A la pel·lícula, Kane no hi surt.” “Perquè està mort.” “Exacte, i jo estic ben viu i et dic que no.” Quan en Muixí el va anar a veure amb la mateixa intenció, Pujol li va dir: “Ara li donaré una mala notícia.” Va fer una pausa i va afegir: “No em penso morir.” Veurem si aquest cop s’hi avé i trenca el silenci que manté des de la confessió del 2014.

Aquests programes fan una mica de cosa. Com has de parlar del personatge: en passat o en present? El present pugna per imposar-se; no sé quin efecte farà quan el programa s’emeti. I també: qui ens diu que llavors no haurem girat full del món alguns dels participants? Pujol té 88 anys. Va una mica coix però es manté sa. La seva mare va viure fins prop dels cent.

Els altres no ho sé, però jo l’he fet quedar bé. Com podria ser d’una altra manera davant l’obra monumental i després de la confiança que em va dispensar a partir d’aquell “Cuyàs, què fas?”, decisiu en la meva vida personal i professional? Això no treu la severitat per la conducta que la confessió va desvetllar, incompatible amb el predicador moralista que va ser.

En Muixí em va preguntar: “Què fa ara?” o, millor, “què feia en els últims anys?”. Està reclòs en un despatxet del carrer Calàbria, on rep algunes visites espontànies o cridades per ell, i on rumia i escriu. L’últim dia em va fer llegir un paper sobre els populismes. En aquella sèrie d’entrevistes, Josep M. Ainaud de Lasarte em va dir: “Pujol no s’ha entès amb els intel·lectuals perquè ell creu, amb raó, que està per sobre de molts que se’n diuen.” En aquell escrit hi ha el gran intel·lectual Pujol. L’ha publicat en un blog personal mig clandestí que no llegeix ningú. Ell no ho posa fàcil, però cap revista ni cap diari dels que li tenen la necrològica a punt s’interessen a sol·licitar-li escrits finals que clarifiquen la nostra època.