Quatre duros

La vaga del personal sanitari i les mobilitzacions dels treballadors públics de Catalunya conviden a reflexionar sobre l’origen i el futur dels problemes que denuncien. L’esclat de la crisi econòmica va posar en evidència que el sobreendeutament amenaçava greument les finances públiques i la Unió Europea va imposar mesures de restricció pressupostària que, passades pel sedàs d’Espanya, van esdevenir una excel·lent oportunitat per falsejar el comptes propis, endossar el mort a les comunitats autònomes i controlar-ne directament les finances. Després, a Catalunya –on el dèficit fiscal ja era humiliant– l’Estat hi va afegir un càstig addicional de desinversió i de restricció per frenar l’independentisme i, a la fi, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Sobre la pluja, pedra i sobre la pedra, glaçada.

Es pot estar d’acord o no amb les retallades amb què els successius governs de la Generalitat han afrontat aquesta situació, però el cas és que a la caixa hi ha quatre duros que són del tot insuficients per assumir la gestió de totes les competències. Ja sabem que, per resoldre això, només podem escollir el camí de la submissió autonòmica o el de la independència. Però avui hi ha el que hi ha: si la taula no queda coixa d’un costat, hi quedarà d’un altre. Ho hauríem de tenir tots ben clar. El govern, per explicar-ho amb transparència i per ser valent a l’hora de defensar l’establiment de prioritats; els partits, per comprometre’s a un consens sobre la gestió del disponible, i tots plegats, per fer que aquesta agonia no sigui eterna.