De set en set
No tenim por?
Quan va passar allò de les Rambles l’agost de l’any passat, la prioritat de l’administració catalana va ser minimitzar els danys i desviar l’atenció. La identitat dels assassins no era qüestionable, lamentablement “eren els nostres nois”; però res no podia haver fallat, ni l’escola, ni la integració, ni les polítiques de benestar social. A qui es podia culpar, doncs? L’interrogant masoquista del primer dia, què estem fent malament?, es va esvair tan bon punt van poder reduir a l’imam de Ripoll l’origen de tots els mals. Sobretot quan es van descobrir indicis que era conegut dels serveis d’informació espanyols –donats els seus antecedents, el que seria estrany és que no el coneguessin– i va començar a córrer que podia ser un atemptat induït per perjudicar el procés. Un sol home malintencionat hauria manipulat una colla de nois que fins llavors eren un concentrat de virtuts fins a convertir-los en escamot fanàtic fins al suïcidi. Doncs bé, ara han transcendit converses enregistrades a gent de l’entorn d’aquella colla després del fet, i resulta que els consideren uns màrtirs i unes bellíssimes persones. També parlen d’un imam nou que els ha assegurat que els assassins han anat al paradís, i no diuen que Espanya sigui una terra d’oportunitats ni una societat d’acollida, que és el que ens agrada creure que és per a ells, sinó el país dels incrèduls on no seria correcte enterrar les restes d’aquells màrtirs. Mirant-ho des d’aquest món d’incredulitat –Dar al-Harb, en diuen–, la pregunta que ens hauríem de fer no és què estem fent malament sinó què estem fent bé?