Unes mans

L’altre dia es va mirar les mans i se les va veure velles, cansades de tapar-se la cara perquè ningú li endevinés el plor. Mans que han netejat cada dia, que han tingut cura de persones i animals, que s’han tancat a còpia de desenganys i s’han obert alguna vegada en un concert. Mans que s’han fos amb la sorra a l’estiu i que s’han clivellat en uns hiverns massa freds per dins i per fora. Mans que enyoren carn. Es va mirar les mans i va pensar que no eren les seves. Es va preparar un cafè descafeïnat després de sopar. No l’havia necessitat mai, un cafè al vespre. El va trobar fastigós, sense cos, sense el sabor intens del seu cafè matinal. Li va caure la cullera a terra i va tacar els rajols de la cuina. El rastre del cafè aigualit semblava una falç. O un interrogant. Va llençar el líquid a l’aigüera i es va aturar a veure com s’escolava per la pica. Després hi va passar aigua i es va rentar les mans amb el sabó dels plats. Les tenia resseques, amb alguna esquerda blanquinosa entre els dits. Es va fer fàstic i va somicar. S’hi va posar una crema hidratant massa barata per ablanir res: volia apropar-se-les a la cara i eixugar-se les llàgrimes abans que li regalessin a la samarreta. De sobte, mentre es repetia que la vida pot ser un suplici, una cadena de dissorts, va recordar Bukowski i va riure tota sola mentre el recitava a peu dret: “De vegades em miro les mans i m’adono que podria haver estat un gran pianista o una cosa així. Però, què han fet les meves mans? Gratar-me els ous, firmar xecs, cordar sabates, estibar la cadena del vàter, etc. He desaprofitat les meves mans. I la meva ment.”