vagadefam.cat

Fa respecte, molt respecte, la decisió que han pres Jordi Sànchez i Jordi Turull. Em ve pell de gallina només de pensar-hi. Però no puc estar-hi en contra. Perquè el que està passant a l’Estat espanyol és molt gros, tan gros que ha fet decidir aquests dos dels presos de Lledoners a prendre la mesura de protesta més extrema i dràstica que ens podíem imaginar. No m’ho hauria pensat mai, que arribaríem a aquests extrems. Però, és clar, tampoc em podia imaginar mai que per posar unes urnes, els nostres dirigents acabessin a l’exili o a la presó. De manera que ara, des d’ahir, en aquest país (gràcies al del costat, és clar) ja no tenim només presos polítics i exiliats, sinó que tenim presos en vaga de fam. I una vaga de fam que no la fan ni per reivindicar un millor tracte a la presó ni per demanar la llibertat, quan des de fa més d’un any són en presó preventiva (preventiva!), sinó que simplement (o no tan simplement) fan vaga de fam (vaga de fam! vostès saben el que és!?) perquè el Tribunal Constitucional els respongui els recursos d’empara que hi tenen presentats. Nou recursos d’empara presentats (nou!) i el TC no els n’ha respost cap (cap ni un!). Diuen els advocats que aquesta és manera que té el TC per bloquejar que el cas arribi ràpid al Tribunal Europeu de Drets Humans. M’escandalitza. I tot i que el primer que citem quan parlem de vaga de fam és Xirinacs o Gandhi, a mi el primer que em va passar ahir pel cap és Bobby Sands i el cas dels republicans irlandesos els anys 1980 i 1981. I per això pateixo. Pateixo però els entenc. Perquè aquesta és una mesura dràstica, extrema, que ahir ja cridava l’atenció de mitjans de tot el món. Pateixo però els entenc. I entenc que a partir d’ara res ja no pot ser igual. I que les mostres de solidaritat els han de ploure d’arreu, d’aquells que probablement s’hi sumaran en els propers dies (“y ahí lo dejo”, que deia aquell) i d’aquells que, simplement (o no tan simplement) se sumaran al comptador de suports que hi ha a la plana vagadefam.cat. Necessitaran, no se n’oblidin, el suport de tots vostès. No ens podem quedar indiferents. Ni s’hi haurien de quedar ni Sánchez ni el TC.