Full de ruta
Rosa Maria Sardà
Sardà qualifica de dictadura el govern de Pujol, un govern que li va donar la Creu de Sant Jordi i que ella només va tardar 23 anys a tornar
És una de les actrius catalanes més reconegudes. D’aquelles persones que et cauen bé, que són simpàtiques. I que fan bé la seva feina, la d’actriu. Fins que les persones que admires per la seva feina parlen de qüestions que no tenen res a veure amb la seva feina. I llavors arriba la decepció. No és que Rosa Maria Sardà no pugui pensar el que li doni la gana. Ni que no pugui dir el que vulgui. Hi té tot el dret. Això no vol dir que no et pugui causar rebuig. En una entrevista a El País en diu de molt grosses. “Els dirigents independentistes van cometre delictes. No són víctimes de res, perquè van triar el seu destí.” Això, a banda de dir que els exiliats tenen “molta barra” i que si no ets independentista ets “mala catalana”. Un qualificatiu que es posa ella mateixa. Almenys és favorable que els empresonats siguin alliberats. Amb condicions. Si deixar-los anar és un xantatge, no. I segons ella, ara l’independentisme “està fent xantatge”.
Sincerament, la senyora Sardà no ha entès gaire res del que passa a casa seva. Tot i viure en un carrer de Barcelona per on han desfilat més d’un milió de persones clamant independència, l’actriu parla com si les decisions que s’han pres fossin una dèria dels polítics i no d’una ciutadania que ho ha reclamat. Ni un sol record per a les famílies. Però ella no presta atenció en això. Ho fa en els joves, que diu que no tenen ni idea de què fan quan criden “fora feixistes”. Sardà confessa que ella, i els de la seva generació, han hagut de patir dues dictadures: la de Franco i la de Pujol. I ho fa banalitzant el que ella denuncia, perquè l’expresident català no va fer afusellar ningú. Pots no estar d’acord amb el que va fer, però no li pots dir dictador perquè et desacredites sol. De fet, a les fotografies del 1994 se la veu ben contenta quan Pujol li va fer entrega de la Creu de Sant Jordi. Però com que Pujol era tan dolent, ella la va tornar l’any passat. Només va tardar 23 anys. Almenys acaba dient una veritat com una casa de pagès: “Tinc més sentit de l’humor que de l’honor.”
