Tribuna
43 anys de postfranquisme
A la mort del dictador, el règim va restaurar la monarquia per voluntat de Franco. Joan Carles I va ser el nou rei i cap d’estat, el qual el juliol de 1976 va encarregar a Adolfo Suárez la formació d’un nou govern, i al desembre es va aprovar la llei per a la reforma política que havia de concloure amb l’aprovació de la Constitució del 6 de desembre de 1978 (anys desprès, Suárez va explicar que en aquella llei no va incloure sotmetre a referèndum la monarquia, car no hauria obtingut majoria). En les eleccions del juny de 1977, la UCD de Suárez va guanyar. Aprovada la Constitució, es va iniciar la Transició democràtica (avui encara no assolida). El 23-F de 1981, oficialment es va produir un “intent fallit de cop d’estat militar”, fallit perquè no es van aconseguir tots els objectius pretesos pel general Armada (assessor del rei), però va significar l’inici d’una nova involució...
Involució democràtica i autonòmica, que agafa la directa amb el primer govern d’Aznar i amb el de Rajoy, s’eliminen drets socials, s’apugen els impostos directes, s’implanta la llei mordassa, s’incrementa la repressió i la corrupció es fa sistèmica en tots els òrgans i estructures dels poders de l’Estat: monarquia (amb negocis d’armes a l’Aràbia Saudita), executiu, justícia, Banc d’Espanya... i en els grans partits, especialment el PP i el PSOE. Un estat que impúdicament vulnera drets, empresona polítics per posar urnes; absol banquers estafadors i violadors amb l’argument de la “no suficient” resistència de les víctimes; es permeten desnonaments indiscriminats...
S’intuïa la no independència del poder judicial i el tripijoc d’interessos entre magistrats i executiu, ara en tenim constància oficial, per la indiscreció d’un diputat del PP, fet que expressa l’esperit venjatiu de l’establishment, vers Catalunya pels fets de l’1-O, descrits en la interlocutòria del jutge Llarena, que ni s’ajusten a dret ni a la realitat vista arreu del món. En el Reino de España segueix vigent políticament el franquisme, malgrat els 43 anys de la mort de Franco, raó per la qual els seus líders (potser amb títols acadèmics, però sense cultura humana ni democràtica) no dissimulen la satisfacció de tenir empresonats preventivament els membres del govern català i la presidenta del Parlament.
Amb aquests patètics antecedents, com va ser possible que Espanya, cinc anys després del 23-F, l’1 de gener de 1986, fos admesa a la Comunitat Europea? Els actuals dirigents europeus presidits per Jean-Claude Juncker ens ho han explicitat a bastament: es pot admetre un estat, malgrat el seu historial dictatorial, de continuades vulneracions dels drets humans, de corrupció i de praxi antidemocràtica, si, potencialment, pot significar un important interès econòmic...