Destrucció competitiva

Si intentem pensar la nostra situació política a nivell teòric, el punt de partida més sòlid continua sent la tesi que Xavier Rubert de Ventós, amb clarividència profètica, va proposar el 1999 a Catalunya: de la identitat a la independència. La seva tesi és estrictament econòmica. Diu que Madrid i Barcelona s’havien complementat durant tota la modernitat en la mesura que l’una tenia el poder polític i l’altra, l’industrial, però que amb la globalització aquest equilibri s’ha trencat. Ara Madrid s’ha convertit en centre financer a més de polític i ja no depèn de la indústria catalana, i Barcelona, per la seva banda, se centra més en el mercat global que en l’espanyol. Així, diu Rubert, “el nostre desenvolupament econòmic o social és molt més semblant, però… per això mateix som molt menys complementaris i molt més competitius” (120). L’efecte polític d’aquest canvi és que Madrid es recentralitza i que el catalanisme, que fins llavors volia modernitzar Espanya, esdevé sobiranisme.

L’adjectiu ‘competitius’ és simptomàtic perquè mostra com Rubert constata el canvi i alhora el presenta com a positiu. O sigui, Rubert no diu simplement que Madrid i Barcelona esdevenen competidores, sinó que la rivalitat les afavoreix i les fa progressar. L’ús de “competitivitat”, doncs, és, en termes de J.L. Austin, constatiu i performatiu, o sigui, que reconeix el canvi i alhora l’efectua.

Aquesta dualitat entre realitat i intenció va acompanyar l’independentisme fins a la tardor del 2017, perquè més o menys tots comptàvem que Madrid entendria que la separació podria beneficiar les dues parts. Per això, la reacció violenta de l’Estat a partir de l’1-O no només s’ha d’atribuir al trogloditisme antidemocràtic i catalanòfob dels espanyols. Si continuem dins del marc econòmic de Rubert, la violència també es pot entendre com una eina de competitivitat. Al mercat global, cada dia veiem exemples que mostren que violència i productivitat no són incompatibles, des de la Xina autoritària i pròspera fins a tots els llocs on una catàstrofe bèl·lica o natural fa que hi augmentin les inversions.

La part negativa d’aquesta situació és que el conflicte amb l’Estat es pot prolongar eternament en la mesura que beneficia molta gent, incloent-hi els nostres partits processistes. La part positiva és que cada vegada més independentistes entenem que, si no procedim segons una lògica de guerra, que en el nostre cas vol dir fer desobediència civil, canviar els nostres líders a través de les primàries i centrar-nos en les conseqüències dels actes i no pas en els simbolismes morals, si no fem això, els espanyols continuaran avançant en la tasca de destruir-nos per ser perfectament competitius.