El monstre no dormia

Podíem fer veure que el monstre no hi era, podíem creure que les coses havien canviat, podíem proclamar als quatre vents que havíem girat full, ens podíem imaginar que tot el que estava per fer era possible, podíem... Sí, gairebé n’estàvem segurs: Espanya era una democràcia moderna, europea, respectuosa amb els oponents; un estat social de dret basat en la llei, el diàleg, el respecte, la solidaritat, la igualtat. El franquisme havia mort amb el seu creador i, amb empentes i rodolons, havíem conquerit la normalitat europea. És cert que sovint alguna cosa xerricava, alguna peça fallava, algun engranatge semblava rovellat. Però n’estàvem segurs: vivíem una democràcia de primer nivell. Modèlica, envejada, miraculosament conquerida.

Què ho va espatllar? Ens estàvem enganyant? Com en el conte del dinosaure, el monstre era a la porta. Esperava el moment de treure’s la disfressa amable i tornar a ensenyar les dents. Els avisos van ser múltiples i diversos començant pel 23-F, amb uns guàrdia civils fent d’Espartero sense cavall, fins a la repressió del primer d’octubre a Catalunya. Cal tenir-ho clar: una part important de la població espanyola que vota confon el patriotisme amb el franquisme. Creu de cor que els poders de l’Estat hi són per assegurar la seva pròpia pervivència i no pas per defensar els drets dels ciutadans. Amb bona fe o amb malícia confon l’Estat amb els poderosos que manipulen en benefici propi el diner públic i les institucions. Gent d’ordre, diuen, i no s’escandalitzen quan la corrupció arruïna l’economia del país. Gent d’ordre, i callen quan desapareix la separació de poders i se senten protegits quan aquells que haurien de moderar del debat polític es converteixen en part bel·ligerant en favor dels més poderosos.

Els feixismes necessiten enemics, un enemic que uneixi. Qui millor que els catalans? Aquell Ribera d’esquerres, que s’alimentava de les engrunes del PSC, ben aviat va adonar-se que el discurs anticatalanista que oferia a la menuda a Barcelona seria incendiari a la resta d’Espanya: es podia vendre a l’engròs. Tots contra els catalans. La veda s’havia aixecat. Ja tenien bandera. Totes les ànimes enyorades del “Por el imperio hacia Dios” es barallen per l’exclusiva de l’anticatalanisme. Tots volen liderar l’“A por ellos” que tants vots prometia.

A Andalusia el dinosaure del franquisme sociològic s’ha repartit amigablement entre els tres partits de la dreta, per provar d’aprofitar l’oportunitat que els socialistes no poden competir en la cursa perquè han de menester vots catalans a las Cortes. I potser perquè creuen en una sortida pactada del problema territorial. Sortida pactada? Franco s’ha aixecat de la tomba. Aquí ningú no pacta res. Els ciutadans i els populars i, sobretot, els de Vox s’han afanyat a vendre la seva mercaderia més resclosida. Els tornareu a veure cara al sol defensant la família tradicional, els servei militar, els toros, el Gibraltar español i el catecisme a les escoles. Contra el sobiranisme, unidad de destino en lo universal. La sagrada unidad de la patria, la lengua común y la bandera. Europa calla. Té prou feina sense nosaltres.