La utilitat de la repetició

Fa mesos que estic fent el mateix article? M’hi poso i penso: “Ep, això ja ho has dit.” I que continuem igual no és prou raó per tornar-ho a dir. Fa anys que he expressat certes realitats que ara són en primer pla de l’actualitat, i haver-ho pogut fer no vol dir que sigui més llest que els altres sinó, simplement, que conec l’enemic. I per això no deixa de sorprendre’m que sorprengui tant els catalans l’actuació d’Espanya. Quan estàs en guerra –i hi estem–, no et pots permetre d’imaginar que l’enemic actuarà segons els teus esquemes mentals. Has d’haver estudiat els seus, per no deixar-te arreplegar a cada pas. Als espanyols, els passa el mateix, però s’ho poden permetre perquè tenen la força. Si a més se’ls regala l’estratègia, anirem de patacada en patacada, tal com ja està passant. Desconèixer amb qui te les heus explica en primer lloc la calamitosa gestió del procés.

En segon lloc ho explica la negativa a pagar els costos de la revolució. Perquè –em repeteixo, ho sé–, quan un territori es vol independitzar i l’Estat matriu ho vol impedir peti qui peti –creguin-s’ho, si poguessin afusellarien i bombardejarien–, del que cal per aconseguir-ho se’n diu revolució. I –em repetiré de nou–, una revolució té un cost molt alt, i no tothom està disposat a pagar-lo. La broma del “no som prous” és fal·laç aplicada als qui volen la independència, però potser no tant aplicada als qui estan disposats a jugar-s’ho tot. Si fem un cop d’ull a la història veurem que una població que fa tres àpats calents al dia, quan té casa i feina (encara que més o menys precària) no s’ho juga tot per un ideal, per més que sigui un que els milloraria la vida i els faria més feliços. Les revolucions es fan quan la gent no menja. I tot i així… Quanta gent va assaltar la Bastilla? Quanta el Palau d’Hivern? Quants eren els refugiats a Sierra Maestra en algun moment decisiu de la Revolució Cubana?

En tercer lloc, i lligat a una preocupant falta d’autocrítica seriosa, és a dir útil per redreçar el rumb i fer bé les coses, hi ha la divisió entre els grups independentistes. No s’ha après res de l’any 1937. Amb un enemic implacable davant, s’és prou inconscient, inepte i curt de mires d’estar-se barallant pel color de la moqueta. La incapacitat per la unitat reclama una revisió radical de la casta política en pes. És casual que només facin vaga de fam els presos del PDeCAT? No: en el fons hi ha la brega per la supremacia, que pel que sembla passa davant de l’objectiu de la sobirania. Ho ha dit més d’un: ERC no vol anar junts a les eleccions perquè (com en les últimes) es pensen que les guanyaran, i el PDeCAT (o com se n’acabi dient) volen anar-hi en coalició perquè es pensen que per separat les perdrien, i volen continuar a davant. Amb aquesta estratègia –o bé ja és tan sols tàctica?– no anem enlloc. L’únic indicador d’optimisme és la cura destructora dels espanyols envers el sobiranisme català. Em penso que se’n creuen més ells que nosaltres. L’obstacle per a la independència no és a Espanya, ni a Europa, ni a Washington. És a Catalunya. No és a les altures financeres dels Olimps cosmopolites, és a la cuina de casa.

I, en últim lloc, el problema potser més greu de tots, el que afecta el fonament de la causa. El país no està estructurat per encarnar-se en un estat. Cal una articulació social de la cultura, la ciència, l’art, la tecnologia i la indústria capaç de fer-lo efectiu, i potser la relació causa-efecte és la inversa: quan es té tot això, la conseqüència natural és l’Estat. Catalunya ho ha tingut en algun moment de la història. El té, ara? Fallen estrepitosament les dues columnes –seqüencials en el temps de la vida del ciutadà–: l’educació –la paideia dels antics– i la informació. La disbauxa de valors sembla producte d’haver deixat la gestió en mans de disminuïts mentals, o de lladres sense escrúpols. El Barça, els castellers, la cuina, les platges, el turisme, Gaudí en el punt més alt, no articulen un país. Es pot atribuir al resultadisme comercial de la globalització, però no serveix: en termes particulars, l’Europa culta ha preservat els seus valors i els seus continguts, i Catalunya ha estat arrasada per un vendaval d’amnèsia, abúlia, plàstic, lletjor, xivarri, desordre i analfabetisme. El mal va de dalt a baix; tret de les excepcions de sempre, afecta la majoria de la població, i una àmplia majoria de la classe dirigent, una reflex de l’altra.

No hi ha cap remei perquè no s’ha reconegut, ni tan sols detectat, el problema. Aquest cronista no es pot repetir més. En l’esdevenir, si la parca m’ho permet, els parlaré de poesia.