Proboscidis

Des de 1978 hi ha hagut dos elefants a la sala espanyola (és a dir, seguint la metàfora americana, dos elements grossos que tothom s’esforça a obviar). L’un era el neofranquisme i l’altre era Catalunya (no l’independentisme català: Catalunya i prou). Durant 40 anys l’Estat ha fet mans i mànigues per amagar-los tots dos, tot fent veure que el neofranquisme havia estat arraconat per un partit de dretes nominalment democràtic alhora que feia creure a tothom que Catalunya no era res més que una regió (o “comunitat autònoma”) qualsevol. Pel que fa a Catalunya, la seva pròpia població l’ha feta cada cop més visible a través d’unes manifestacions rècord i un referèndum, amb l’ajut impagable dels jutges espanyols, que, en engarjolar nou persones pacífiques i en obligar nou persones ídem a exiliar-se, han convertit Catalunya en un país internacionalment conegut. Aquesta sobtada visibilitat ha molestat l’altre elefant tant que també ha decidit fer-se veure, tot adoptant el nom de Vox (un partit el logotip del qual, per cert, sembla dissenyat per un infant invident). Vox, a més de ser misogin, racista, homòfob, autoritari i fanàticament revisionista, vol suprimir el govern català sine die tot imposant una visió monocultural i monòtona d’Espanya de grat o –més probablement– per força. Vox, però, no és res més que el cant del cigne del règim postfranquista. I Catalunya, amb quatre persones valentíssimes fent vaga de fam a la presó, s’està preparant de debò, per fi, per prendre el vol.