Han tornat

Bé, el títol és incert. Perquè ells sempre han estat aquí, però no es deixaven veure gaire. Ara, però, les circumstàncies, l’increment a les urnes de les opcions feixistes a tot Europa –i a Espanya– els ha donat estímuls per sortir a la superfície, i ensenyar-se. Quan he vist onejar les seves banderes, m’han vingut a la memòria uns fragments de les cançons que els instructors de Falange, després de la guerra, ens feien aprendre als alumnes del col·legi La Salle, on els frares estaven obligats a col·laborar-hi. Un d’ells deia així: “Franco, Franco, Franco; salve caudillo de gloria, salve caudillo español; horizontes por tí de victoria, asombrado il·lumina hoy el sol.”

Jo era un noiet de nou anys, però pensava que cantar que l’astre rei, el sol, restava astorat davant les gràcies del “caudillo”, era increïble, absurd. Com s’atrevien a escriure semblant bestiesa, i obligar-nos a nosaltres a cantar-la? Més tard –força més tard– em vaig assabentar dels milers de persones que aquell home havia manat executar. Llavors sí que vaig comprendre millor que fins el sol restés astorat!

Però ara han tornat. Dijous els vàrem veure a la plaça U d’Octubre de Girona. Preguntaríem, tot primer, qui va ser l’estrateg que va autoritzar les dues manifestacions al mateix lloc! Ja en són ganes, tanmateix! Des de dalt d’un edifici observàvem la cridòria dels grups catalans, i darrere de les tanquetes, la fatxenderia dels ultres brandant banderes. Eren quatre gats, però se saben creixents: tenen les forces vives espanyoles al seu costat, tota la llopada madrilenya... i també alguns catalans que oficien de botiflers. És sagnant escoltar les invectives que dediquen als presos i exiliats, i els desigs expressats més d’una vegada, que voldrien que es podrissin a la presó!

Acostant-nos a Nadal, amb els llums encesos i les botigues plenes, davant de tanta estultícia, l’inconscient m’ha fet venir a la memòria uns versos de Salvat-Papasseit. Només cal canviar-los el mot pobres per presos. No penso que al poeta li sabés greu! Diuen: “Sento el fred de la nit / i la simbomba fosca. / Així el grup d’homes joves que ara passa cantant. / Sento el carro dels apis / que l’empedrat recolza / i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat. / Els de casa, a la cuina, / prop del braser que crema, / amb el gas tot encès han enllestit el gall. / Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena; / i ells recullen les plomes, / i ja enyoren demà. / Demà posats a taula oblidarem els pobres / –i tan pobres com som–. / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Són mots que semblen pensats per a nosaltres, que ens preparem per passar el Nadal feliçment, com si res. Però a la presó hi tenim gent, i alguns en vaga de fam.