Igualtat d’oportunitats

Ja fa uns anys, els alumnes de l’escola Ventijol patien discriminacions pel fet de no tenir els accessos ni el transport per realitzar els casals d’estiu en les mateixes condicions que aquells que no tenien cap discapacitat. Simplement, s’havien de quedar a casa. Les administracions locals no havien pensat ni previst econòmicament que per aquells nens amb falta de mobilitat, les activitats d’estiu eren una manera de ser com els altres i de mantenir activades les funcionalitats que tant costaven d’adquirir en el període escolar. Les famílies es trobaven en un doble escull: el del fill i el d’unes administracions poc sensibles a la diversitat. En aquells moments ja es parlava d’inclusió com una expressió afectuosa però que xocava amb la realitat. I era l’escola la que lluitava, quasi en exclusivitat, pels drets de tots els seus alumnes. Avui encara n’hem de seguir parlant, malauradament.

Inclusió sembla una paraula buida de contingut que només té aplicació en el camp escolar, sense poques o cap extensió dins del sistema social. Quan encara no estan ben orientades les incoherències d’un sistema escolar que sovint dubta de com ha d’atendre la diversitat, tenim una societat molt lluny encara d’oferir oportunitats equivalents per a tothom sense cap condicionant. La supressió de barreres, el respecte per a les places d’aparcament reservades, les falsificacions de targetes de discapacitat, la insuficient oferta d’oci adaptat, són necessitats pendents de resoldre. La protesta efectuada per un col·lectiu de famílies amb fills discapacitats a les fires de Girona, per la manca d’atraccions adaptades, és un pas més en aquesta denúncia per discriminació. L’adaptació d’una atracció a la plaça Salvador Espriu de Girona és un petit triomf d’aquests col·lectius que reclamen dignitat i igualtat d’oportunitats en un entorn poc comprensiu. És un pas més que, més enllà de la satisfacció que denotaven les famílies i els fills per aquest petit avenç, situa el tema en un primer pla de la notícia allò que no hauria de ser noticiable pel fet de ser normal. El fet que fossin les famílies en la seva constant lluita les que es guanyessin la complaença de les administracions locals, ens hauria d’avergonyir. Que l’Ajuntament de Girona pagués l’adaptació i la rampa d’accés a l’atracció no deixa de ser un petit punt d’inflexió en un mar d’insensibilitats i d’ignorància.

Tenim molt per avançar. El suport de l’Ajuntament de Girona, puntual, no representa un canvi de registre mental d’una societat de la qual l’administració hauria de ser la impulsora. De la mateixa manera que el sistema educatiu ha fet, fa i seguirà fent un gran esforç per reeixir en les polítiques d’inclusió, trobem a faltar implicació d’aquesta societat, rica i avançada, en tot aquest procés. Girona té molts parcs infantils. Cap hi té un joc adaptat a la mobilitat de tots els nens. Cap d’aquests parcs està pensat per a una societat diversa en la seva mobilitat; al contrari, els obstacles són l’atractiu. Els nens amb dèficits de mobilitat, que també estan construint la seva identitat, l’autoestima, les relacions interpersonals, els processos simbòlics, els afectes i les emocions, a través del joc individual i col·lectiu, no tenen les mateixes oportunitats perquè els parcs infantils, els d’una ciutat benestant, que són espai de socialització, no han estat dissenyats per a ells. Una tremenda injustícia i una insensibilitat clamorosa. Què passaria si algun dia es plantessin aquestes famílies amb els seus fills davant de l’ajuntament, reiteradament, per reclamar parcs infantils inclusius? Estovaríem la consciència dels dirigents polítics? Però encara que fos per un sol nen, ja valdria la pena aquesta reclamació. Jo ho reclamo aquí i ara públicament. Potser així ens adonarem que tots som persones i que tenim els mateixos drets amb independència de les nostres limitacions.