Cinquanta anys després

Aquests dies, arran de la vaga de fam dels presos independentistes catalans, hem tornat a parlar entre nosaltres de Lluís M. Xirinacs, l’home que va protagonitzar com ningú a casa nostra aquest tipus de protesta pacífica i extrema contra determinats abusos de poder i en defensa de les llibertats personals i col·lectives. Les motivacions de cada acció concreta van anar canviant en funció del moment, però és evident que no es troben gens lluny de les que mouen, avui, els polítics empresonats a Lledoners.

Inevitablement, doncs, girem els ulls enrere i ens situem en les circumstàncies que van impulsar aquell escolapi acollit a la diòcesi de Vic a emprendre una iniciativa que des de sempre es vinculava a la lluita de mahatma Gandhi. Concretament, el juliol de 1967, Xirinacs va instal·lar-se com a rector de Santa Maria del Camí, a cavall dels termes de Veciana i Argençola, a la comarca de l’Anoia. Vivia amb Vicenta Alcover i amb el fill d’aquesta darrera. Tots plegats feien feines tèxtils, treballaven l’hort, criaven conills i gallines i van iniciar pràctiques de cooperativisme amb pagesos de la zona: va ser el temps, que alguns igualadins recorden, que venien ous i magdalenes, així com la xocolata Gluki, d’Olot... Ell feia classes a Igualada i dirigia una Escola de Teologia, on va fer uns cursos bíblics memorables. Col·laborava al Full Diocesà, a Tele-Exprés i en altres mitjans. Va iniciar els seus contactes amb el món sindical, concretament al barri de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui, on els nuclis obrers estaven bàsicament encapçalats per la gent de la USO i, més minoritàriament, del PSUC. Aviat va fer certa forrolla i va endegar les relacions personals que el vincularien a diversa gent d’Igualada i comarca, entre els quals va anar vehiculant idees i projectes lligats a l’àmbit de la religió, la no-violència, el sindicalisme, la política, el cooperativisme, el vegetarianisme, etc.

En els mesos següents, Xirinacs, un home certament incòmode i polèmic, va anar radicalitzant les seves posicions, va anar abandonant un cert confort de la vida eclesiàstica i va començar a topar amb el poder judicial. I el juliol de 1969, seguint l’exemple d’altres sacerdots bascos i catalans, va dur a terme una primera vaga de la fam de set dies a Santa Cecília de Montserrat, en unió de Mn. Josep Dalmau i d’una noia de Gallifa. Van fer-ho per demanar la separació de l’Església i l’Estat. Acabada la vaga, ell mateix va repartir fulls volants pel centre de Barcelona per explicar les raons de la vaga. Va ser detingut però no processat perquè el bisbe de Vic, acollint-se al concordat, ho va impedir. I la nit de Nadal de 1970 va iniciar a Santa Maria del Camí una segona vaga de la fam, que s’allargaria durant 21 dies. Va fer-ho per demanar eleccions de veritat i l’autodeterminació per als Països Catalans, així com per efectuar un gest d’adhesió al manifest aprovat pels 300 intel·lectuals, artistes i professionals que s’havien tancat a Montserrat aquell mateix desembre. El manifest repudiava el procés de Burgos i reclamava l’aplicació d’una colla de drets democràtics.

El 9 de gener, una cinquantena de persones —22 dels quals d’Igualada i també, entre d’altres, Jordi Carbonell— es van tancar a la tarda a l’església de Santa Maria del Camí en solidaritat amb Xirinacs, que en aquells moments es trobava retingut a l’hospital Clínic sota control d’inspectors de policia. El 14 de gener va abandonar la vaga a petició de les organitzacions catalanes d’oposició, que es van comprometre a incrementar la capacitat de resposta unitària de rebuig al règim franquista. Al final de març, el Tribunal d’Ordre Públic va processar-lo per propaganda il·legal, és a dir, per la declaració prèvia a la vaga de fam. En llibertat condicional, havia de comparèixer cada 15 dies al jutjat, però aviat va deixar-hi d’anar en un nou gest de desobediència civil. Xirinacs no havia pagat tampoc les 30.000 pessetes que li havien estat assignades per la seva llibertat i, a continuació, havia estat declarat insolvent.

No m’és possible ara continuar recordant el descabdellament d’aquesta història. Voldria dir tan sols que aquelles accions de Xirinacs, i les represàlies que van caure també sobre els grups de suport, van ser una llavor fonamental de presa de consciència per a tota una generació de joves d’Igualada i la Conca d’Òdena. I que el sol fet que, al cap de 50 anys de la primera vaga de fam de Xirinacs, uns polítics catalans hagin de recórrer de bell nou a una acció tan radical i compromesa per denunciar el poder judicial posa de manifest la deriva antidemocràtica que ha anat prenent el sistema polític espanyol en la darrera dècada. És, fet i fet, una autèntica vergonya.