Laura Borràs

Estem vivint moments molt difícils i que, pel que sembla, empitjoren cada dia. L’aparició de l’extrema dreta com un partit normal, i més en un país que és hereu directe del dictador Franco, és esfereïdora; el pitjor panorama és el dubte de si podrem tornar a la normalitat democràtica o si els feixistes s’enroquen i ens guanyen la partida.

Altrament, tenim la vaga de fam que alguns presos polítics han decidit de fer. Se’m trenca el cor quan hi penso. Com se’m trencava quan la coratjosa Núria Cadenes, actual llibretera del Centre Octubre de València, va ser empresonada i acusada (?) de terrorisme. La seva descripció de la presó, el seu testimoni sobre companyes que feien vaga de fam, són absolutament estremidors.

Però hi ha més coses: un a un, l’extrema dreta (que ja té tres partits!) posa el focus en un personatge o altre.

La darrera víctima de crítiques absurdes és Laura Borràs. Borràs, que ha dirigit amb absoluta solvència la Institució de les Lletres Catalanes –com que en soc degana, ho he vist i viscut molt de prop–, és una dona culta, cultíssima, i té un dinamisme que envejarien els somnolents polítics que prenen la paraula i a sobre s’equivoquen de quina qüestió es tracta. Un petit detall: al llarg d’un any, Borràs va fer quasi 400 conferències, sense cobrar-hi res, només representant la Institució. Que ara un desvagat, mogut sens dubte per l’enveja, l’acusi d’apropiar-se dels escassos fons de la Institució és una barbaritat.

Coses com aquesta les veiem a diari. Estan en consonància amb l’afany d’empastifar de creus gammades la seu barcelonina d’Òmnium Cultural, que no sols ha predicat la no-violència sinó que ha actuat com a aglutinador dels moviments lliures i pacífics dels independentistes.

L’actuació de persones com Laura Borràs és irreprotxable, com ho són les actuacions de l’ANC o d’Òmnium. Només uns malalts els volen tapar la boca. Malalts, sí senyor.