Els cínics i la violència

Acusen el president Torra de flirtejar amb la violència per haver parlat amb simpatia de la via eslovena, però resulta que li volen aplicar un 155 perquè no vol exercir la violència contra els CDR que ocupen autopistes. En què quedem? Deu ser que atonyinar catalans desarmats no és violència, és estat de dret. Tant se val si són catalans protestant amb un aixecament de peatges o votant pacíficament en un referèndum que no té permís del rei: llançar-los les porres i treure’ls un ull amb bales de goma no és violència, sinó una mena de gandhisme espanyol que deuen ensenyar en algun màster de resolució de conflictes a la Juan Carlos I. Engarjolar polítics electes i líders socials sense judici i amb un sumari de fantasia tampoc no és violència, evidentment. És imperi de la llei. En canvi, que un manifestant es calci una caputxa i posi un adhesiu a la porta del Parlament o faci passar els cotxes per les barreres d’Abertis sense aixecar la mà contra ningú és violència intolerable i mereix que als catalans se’ls retiri el comandament dels Mossos i que se’ls torni a enviar els piolins.

Quina mania que els ha agafat ara amb Eslovènia. Resulta curiós que, havent estat els eslovens tan violents i salvatges, Espanya trigués només nou dies a reconèixer-los, avui se’ls faci presidir la Unió Europea i siguin un Estat amb un funcionament democràtic impecable. L’any passat el llavors ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, va celebrar els 25 anys de relacions diplomàtiques “estretes i fructíferes” amb Eslovènia, i va llançar el desig de “continuar aprofundint en l’amistat i col·laboració entre els dos països”. Ves per on, la violència eslovena.

L’any 2005, de tots els intel·lectuals i polítics progressistes espanyols, només Santiago Carrillo va sortir a donar suport al nou Estatut enviat pels representants de la societat catalana a Madrid. La resta es van limitar a fer morros, molestos amb tanta catalanor, i a deixar que la dreta espanyolista hi llancés una campanya ferotge que va portar a la sentència del 2010. Ara, aquells polítics i intel·lectuals, que també van fer morros i van menystenir les demandes de referèndums pactats, es posen les mans al cap pels desitjos, més verbals que concrets, d’unilateralitats eslovenes i ens alliçonen que cal negociar dins de la Constitució i enviar propostes a Madrid. Ves per on: justament com el 2005. El cinisme i el bloqueig haurien de ser definits com una altra exquisida i recaragolada forma de violència.