La guillotina

En un xat del barri, un veí sovint mencionava la guillotina com a metàfora resolutiva per a molts dels problemes polítics que ens atabalen. Ell ho deixava anar així, a la brava, sense contemplacions, cada vegada que es produïen declaracions o decisions polítiques que no eren del seu grat, i no és l’únic. Aquests dies hem vist la imatge d’una guillotina envoltada dels armilles grogues del país veí que han rescatat aquesta andròmina de la revolució del 1789 per recordar al govern de Macron els seus deures. L’enunciat que acompanya la fotografia és prou explícit: “Quan els francesos volen recordar als polítics que són els seus representants i no els seus amos... tenen algunes subtils i poderoses maneres d’expressar-ho.” Fem memòria als governants, siguin de la tendència que siguin, que la sobirania és en el poble i no en els seus escons, que són prestats i provisionals. Aquest ha de ser el punt de partida i el camí irreversible on la ciutadania s’hauria de situar per aturar i enfrontar-se, si cal, al totalitarisme a què alguns partits gens minoritaris ens estan abocant. No té cap sentit, i només es pot entendre en el context d’un estat esperpèntic, que la campanya de les eleccions andaluses s’hagi centrat a criticar i carregar contra Catalunya, com si aquest maltractat nostre país fos el que més importa i preocupa als andalusos, abans que l’educació, la sanitat o la corrupció. Andalusos que, no ho oblidem, a casa nostra han pogut treballar, viure dignament i gaudir del que en la seva terra els era negat. La presidenta derrotada, malgrat haver estat la més votada, assegura que ha perdut per culpa de Catalunya i que el seu error ha estat no haver entrat més en el discurs anticatalà (!). No cal anar molt lluny per recordar algunes de les perles que Susana Díaz ha deixat anar contra Catalunya, com quan va dir que no en teníem prou trencant Espanya, sinó que volíem trencar-ne la riquesa, al referir-se als impostos dels estalvis i les hipoteques dels andalusos dipositats en entitats com La Caixa... El súmmum de la demagògia. I ja es va veure la via que van fer els banquers de treure les seus socials de Catalunya arran de les pressions dels poders econòmics i polítics. Sovint tinc la sensació que estem atrapats en una immensa teranyina i, amb el desconcert que vivim i sense la imprescindible unitat d’acció, som nosaltres els qui ens posem la guillotina al coll.