Primer, la justícia terrenal i després, si n'hi ha, la divina

Els casos d'abusos sexuals comesos per capellans estan minant fins i tot la credibilitat del papa Benet XVI, després que s'ha sabut que ell mateix va encobrir a mitjan anys noranta els delictes d'un sacerdot que va confessar que havia forçat als Estats Units dos-cents nens sords que tenia a càrrec seu. L'escàndol és tan sols un més d'una llista cada vegada més llarga, que es multiplica i traspassa fronteres amb característiques comunes: els capellans denunciats van aprofitar la situació de desemparament dels menors i la llei del silenci que els atorgava tota impunitat a través del sagrament de la confessió. Els casos es compten per milers i tot indica no ja que estem davant un problema que implica un nombre no tan minoritari de capellans, com inicialment avaluava la jerarquia eclesiàstica, sinó que la xifra real dels abusos comesos entre els murs de les institucions regentades per religiosos pot ser molt més alta. Les denúncies comprometen no solament els capellans directament acusats d'haver posat les mans a sobre dels menors, sinó també els seus companys que, per omissió o complicitat, no van fer res ni per impedir-ho ni perquè els culpables fossin castigats. Fins i tot el Papa ha hagut de donar explicacions sobre el seu comportament, perquè quan era cardenal i dirigia la Congregació per a la Doctrina de la Fe, encarregada d'estudiar denúncies d'aquest tipus, va frenar les investigacions que havien desemmascarat el capellà que abusava dels nens sords. Penediment, malaltia, aquestes són les justificacions que des del Vaticà es donen per argumentar el silenci que han imposat sobre un afer que primer ha de ser sentenciat per la justícia terrenal i després, si n'hi ha, per la divina.