opinió

Dionís o Crist?

La Pasqua és la festa de l'esclat de la vida, del bo i millor de la vida. I el cristià, aquesta vida la identifica en Crist, en Jesús ressuscitat

Reflexionant i recapitulant, ni la cultura clàssica / pagana és panacea de llibertat i humanisme, ni el cristianisme ha de ser negació i menyspreu de cada cultura en què se situa

S'ha repetit que la nostra cultura és continuadora de la cultura jueva i cristiana, amb un cert menyspreu per aquesta. I amb simplisme, s'ha contraposat la cultura jueva i cristiana (entesa com un sinònim de repressió) a la cultura clàssica / pagana (entesa com a sinònim de desinhibició i de llibertat). Aquesta contraposició no és fàcil ni es pot primfilar amb exactitud el límit de cada arrel cultural. Possiblement l'origen d'aquesta mena de delimitació es pot situar en el món centreeuropeu fent ús d'una classificació pretesament cartesiana però tendint a un cert maniqueisme que pot haver derivat a nivells de puritanisme obsessiu. Però més aviat caldria dir que la nostra cultura és mediterrània, un marc que ajuda a situar millor la cultura jueva, la cristiana, la humanista, la clàssica, la pagana...

En la cultura mediterrània, hi conflueixen elements molt diversos que han anat formant un pòsit i una simbiosi potser no sempre ben reeixida. Aquesta cultura troba el seu millor paradigma en el mateix mar que li dóna nom, on conflueixen elements ancestrals que es difuminen en la llunyania del temps i de l'espai, més enllà de les fonts dels rius que hi conflueixen o dels alts pics que en delimiten la conca, dels deserts o de les serralades que hi afloren i, sobretot, més enllà dels pobles que s'hi han assentat provinents de qui sap on.

Ja la cultura clàssica i pagana és un conglomerat eclèctic i no gens fàcil de lligar on s'abonen conceptes diversos i dispersos com ara educació espartana, sofisme, ironia socràtica, cinisme diogenià, idealisme platònic o realisme aristotèlic, escepticisme, estoïcisme ciceronià, sibaritisme, hedonisme o epicureisme, panteisme naturalista, misticisme oriental, pragmatisme llatí, també cientisme... No és estrany que al panteó romà s'hi apleguessin divinitats diverses i contradictòries. I els principis ètics que s'acceptaven amb naturalitat, ara molts es consideren ben desaforats.

Tampoc no és cap secret que a la Sagrada Escriptura hi conflueixen estils, narracions, episodis que recullen igualment un conglomerat eclèctic i no sempre fàcil de lligar on també s'abonen conceptes diversos i dispersos com ha estat la vida del poble d'Israel al llarg de més de cinc-cents anys, i del cristianisme, en els textos provinents de la darrera centúria. No és difícil trobar-hi el ressò de totes les cultures del seu entorn, tant les properes al Mediterrani com, òbviament, les més profundes, provinents de la conca del Nil o de les planes mesopotàmiques. I s'entén que fer-ne una lectura literalista i fonamentalista resulta absurd.

Reflexionant i recapitulant, ni la cultura clàssica / pagana és panacea de llibertat i humanisme, ni el cristianisme ha de ser negació i menyspreu de cada cultura en què se situa, sigui la clàssica / llatina o bé qualsevol altra. Amb tot, la pregunta persisteix: enmig d'un magma cultural tan líquid, l'Evangeli i el cristianisme aglutinen o disgreguen? La voluntat perenne, encara que potser no sempre assolida, és l'afirmació del Concili Vaticà II: «No hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor (dels deixebles de Crist)» (GS 1). I ben segur que tot el que és humà no és sempre bo.

Un element que il·lustra aquesta superposició que aglutina la figura de Crist és el pas de l'any. Arrels ancestrals, de la cultura de la caça, agràries, ramaderes... arrels clàssiques i paganes del gran entorn mediterrani es fonen en el calendari que està en ús, ja sigui en festes com el Nadal i, especialment, la Pasqua, amb la fusió dels cicles solar (agrari) i lunar (ramader).

I la Pasqua és la festa de l'esclat de la vida, del bo i millor de la vida. I el cristià, aquesta vida la identifica en Crist, en Jesús ressuscitat. Per això, sàviament, en aquest esclat de la vida, en Crist, hi trobem el bo i millor d'Apol·lo (sol que ens visita des del cel), de Dionís o Bacus (el cep), d'Hèracles (que torna del país dels morts), de Mitra, Amon, Ra, Horus... també de l'hebreu Jahvè (jo sóc). Per tant, des d'aquesta perspectiva, la contraposició Dionís / Crist resulta, si més no, qüestionable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.