Mobilitat sense amenaces

Fa uns anys van començar a proliferar les bicicletes, fet que generalment es va celebrar amb els arguments que es potenciava un model de transport no contaminant, més saludable, i que podria ser un pas endavant per anar posant fi a la dependència de cotxes i motos. En diferents ciutats es van crear carrils bici que progressivament es van anar farcint de ciclistes. Sobretot a Barcelona el que es va iniciar com una idea interessant i en un ús convencional i cívic de la majoria, va anar degenerant en un ús irresponsable d’alguns ciclistes locals i turistes –trobar-se usuaris pedalant per la vorera més estreta ja és un clàssic i, de tant en tant, descobrir malabaristes que són capaços d’encabir dues persones en una bicicleta no és anecdòtic–. A més, la recent irrupció dels patinets elèctrics ha acabat engrandint el conflicte de la mobilitat. A dia d’avui moure’s amb normalitat –sobretot la gent que es desplaça caminant– per Barcelona i tants altres llocs és impossible, ja que l’amenaça és creixent i cal regular-ho i sancionar les infraccions de forma clara.

El problema de la mobilitat es podria pal·liar? Sembla prou clar que sí i, d’aquesta manera, s’eliminaria la indefensió dels vianants i dels ciclistes i usuaris del patinet elèctric que en fan un ús responsable. Per exemple, totes les bicicletes (i patinets elèctrics) que circulen pels barris no haurien de portar una matrícula (o un distintiu clar), a fi de poder ser perseguides les infraccions i atenuar-les sabent que hi ha un control rigorós? Ara bé, es poden dur a terme més accions a banda d’iniciar una operació de multes, oi? Seria lògic que si les persones que van en moto duen casc, no n’haurien de portar també els ciclistes i els que van en patinet? Les vies no es podrien senyalitzar i marcar de manera molt més clara? Els que porten bicicleta i patinet no haurien de tenir una assegurança com els vehicles de motor? No seria raonable que haguessin de dur obligatòriament llums al davant i al darrere a fi de ser vistos a la nit amb més claredat? Com pot ser que tants ciclistes i patinets se saltin semàfors a la lleugera sense pudor? A qui se li ha acudit que les bicicletes puguin anar en els dos sentits en un mateix carril? No són aquestes preguntes prou òbvies de respondre per haver d’esperar tant a solucionar-ho?

Els pobles i ciutats tenen el repte de continuar sent llocs agradables on poder passejar, moure’s amb alegria i tranquil·litat, poder badar, fer la xerrada mentre es va d’un lloc a un altre, preservar així un model propi, autèntic i arrelat on el petit comerç pugui perviure i no acabem amb un parc temàtic de vehicles sense control, on els carrers no siguin un perill permanent, on les persones no puguin ser atropellades només de sortir del portal de casa. Hem arribat al punt que urgeix repensar la mobilitat de debò –vehicles privats, també el transport públic i els vianants– i fer-la atractiva i no una amenaça innecessària. Ara que tenim les eleccions municipals a la cantonada pot ser un bon moment per endegar noves propostes que són urgents.