Empatia

L’empatia, la capacitat per posar-se en el lloc de l’altre, serveix per resoldre problemes de relació, per tancar negociacions amb un resultat win-win i per abordar un diàleg entre posicions amb interessos contraposats. Però hi ha limitacions. La història de cadascú és la primera. Quan algú està acostumat a fer i desfer a plaer, a imposar-se per la força o a creure’s l’amo de l’altre, és que no ha hagut de pactar mai. Si, en el passat, tot han estat trencaments violents o a contracor; és a dir, situacions de guanyar de manera absoluta o de perdre-ho tot, no hi ha lloc per a l’aprenentatge. Ningú no neix amb l’empatia de sèrie. Se n’aprèn. La por és l’obstacle per excel·lència. Denota poca confiança en les pròpies possibilitats i absència d’alternatives davant dels problemes que puguin venir. La por provoca l’enaltiment impostat i exagerat d’allò propi i el menyspreu de l’altre fins a arribar a límits malaltissos.

Els intents d’empatitzar amb algú que té por sovint són frustrants, perquè els raonaments lògics es veuen anul·lats per la descàrrega emocional de les pors que el dominen i que es tradueixen en ràbia, odi o desdeny irracionals envers l’altre. Per això, qui té poc a perdre tampoc no té por. Parlar molt de l’empatia –i molt menys exigir-ne als altres– no garanteix que n’hi hagi, ans al contrari. El cos transmet la predisposició a l’empatia; ho fa mitjançant el to de la veu, els gestos i, sobretot, la mirada... i, al capdavall, els fets. Quan no lliguen amb les paraules, és pur cinisme, manipulació i desig d’aprofitar-se de l’altre. I, si el missatge no verbal que arriba és inequívoc, de psicòpata, no cal perdre-hi el temps.

Per aquests i altres motius no és fàcil de dur a la pràctica; per això hi ha divorcis, problemes irresolubles, negociacions trencades i diàlegs impossibles.