2019, ens posem les piles?

Jofre Llombart escrivia en la seva columna del 29 de novembre un article titulat “Bandera verda”, on diu una gran veritat però alhora comet un greu error polític (ben segur que per manca d’informació). La veritat és dir que mitigar el canvi climàtic és una responsabilitat compartida de tots (especialment dels consumidors, afegiria jo). Fa molts anys que defenso la transversalitat de l’acció ecologista. I ho he fet des de la Cimera de Rio 92. Vaig comprovar com els sectors empresarials innovadors s’adaptaven més ràpidament a la sostenibilitat que les cúpules dels partits polítics i dels governs. Això va motivar-me per escriure Empresaris verds per a un planeta blau (1994).

L’error de l’articulista és afirmar que les esquerres varen “fer un paper punta de llança” en la lluita contra el canvi climàtic i que, si es vol, es pot afegir a un “agraïment històric per aquest rol d’avantguarda”. Tot el contrari. Ni punta de llança ni avantguarda. Han sigut precisament els partits d’esquerres els que han endarrerit la consolidació de l’ecologisme a Catalunya i en general a tot el planeta. El lideratge global l’han portat ONG indigenistes amenaçades d’espoliació; associacions com Greenpeace, The Friends of the Earth, Ecoropa i els redactors de la Carta de la Terra; Denis Meadows i el Club de Roma en els seus inicis; organitzacions com els Die Grünen; periodistes i escriptors com Michel Bosquet; economistes com Nicholas Georgescu Roegen; científics com Lynn Margulis, James Lovelock i Anne i Paul Erlich (V Premi Ramon Margalef d’Ecologia); entitats com Union of Concerned Scientists; pensadors com Murray Bookchin, Ivan Illich, René Dumont, E.F. Schumacher, Edward Goldsmith, René Dubos, Barbara Ward, Petra Kelly, Vandana Shiva, Wangari Maathai, Fritjof Capra… Cap d’aquestes personalitats i entitats han estat o estan directament vinculades a partits tradicionals d’esquerres.

Va ser un greu error que alguns companys d’Alternativa Verda, fundada el 1983, pactessin una coalició amb Iniciativa per Catalunya el 1995 per les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. ICV acabaria incorporant el genèric “verds” en el seu nom. Una OPA de conseqüències nefastes que ha continuat amb el govern Colau. Ara, la urgència i l’evolució de la consciència mediambiental obliga a un inevitable pacte transversal, una mena de paraigua ideològic, que permeti una eficient governança. Malauradament els líders dels partits independentistes no semblen encara entusiasmats pel projecte; és com si els acords de la recent cimera del clima de Katowice els rellisquessin.

Atenció, però. O ens posem les piles i durant el 2019 optem per col·locar la transició energètica i l’economia circular al màxim nivell (una vicepresidència específica de la Generalitat, per exemple) o quedarem fora de les exigències de la UE. A Catalunya hem de crear 600 MW anuals eòlics i solars si volem arribar al 2050 amb 100% renovables! Deixem-ho clar: la bandera verda de la transició energètica és patrimoni legítim de milers de resistents a un model basat en el gas, el carbó, el petroli i l’urani; un model de creixement caduc, subvencionat per governs tant de dretes com d’esquerres, que ens porta a una sisena extinció. O reaccionem o les futures generacions ho patiran.