Desigs de Nadal

El dia 21 de desembre, a part d’altres activitats, resulta que som Sant Tomàs, apòstol. El 1969, en una decisió absurda, l’Església catòlica va traslladar la seva festivitat al 3 de juliol, però els qui seguim la Tradició divendres ho celebrarem. Joan Amades ens explica que si al punt de la mitjanit de Sant Tomàs, just el moment que se sent la primera batallada de la campana (allà on encara els 4 ximples de torn no han tret això que toquin les hores de nit) si reses 3 parenostres a sant Tomàs et concedirà la gràcia o el desig que li demanis, per impossible que sigui. Només cal una mica de fe, una virtut que sant Tomàs no va tenir, però que és pròpia de totes les religions, ciències, filosofies i, fins i tot, d’aquells que no creuen en re. Tal com estan les coses, és del tot just i necessari fer-li una petició. La que vulguem. De fet, crec que en podem demanar més d’una, fa tant de temps que ningú no n’hi fa cap, que de ben segur que serà generós.

Vet aquí els meus desigs. El primer i principal: l’alliberament immediat dels Presos Polítics. Si el seu judici serà una infàmia, un escàndol, una farsa, una vergonya, una venjança i un escarment del poder fàctic de l’estat als qui demanem el retorn de les nostres llibertats robades per la força de les armes, per què el poble català i llurs representants permetem aquesta injustícia? Hem de romandre impassibles? Som tan mesells que hem d’esperar el Judici? Senzill: el dia més inesperat, en una operació ben organitzada se’ls treu d’allà, de grat o per força. Sí, és cometre una il·legalitat. Algú pensa que es pot arribar a la independència sense rebentar les lleis espanyoles que et neguen l’existència?

Un altre anhel: que els nostres compatriotes exiliats puguin tornar lliurement i sota la protecció de les nostres autoritats, que haurien d’exercir com a tals. Que la veritat de moltes coses que no sabem respecte al Procés resplendeixi, encara que no sigui gaire agradable i encara que ens demani a tots plegats la virtut de saber perdonar. Que la independència de Catalunya arribi el més aviat possible. No pas perquè tinguem pressa, sinó perquè ja fa més de tres segles que ens deixem prendre el pèl i els quartos com uns babaus sense sang a les venes. Que els espanyols que viuen a Catalunya que no volen aprendre la nostra llengua, odien la nostra manera de fer, no suporten els nostres costums i tradicions, etcètera, sàpiguen que no estaran obligats a romandre al nostre país un cop siguem independents. Poden anar-se’n amb total llibertat si no volen ser ciutadans catalans. És supremacisme? No, és com passa arreu del món.

Que la ciutadania catalana s’aconsegueixi de la mateixa manera com s’aconsegueix a molts altres països. No cal ser gaire originals. Que als botiflers traïdors se’ls ofereixi l’oportunitat de redimir-se, però si reincideixen, que s’actuï igual com passa a la resta dels països democràtics del món. I que quan els arribi l’hora final, les seves ànimes caiguin al llac de gel de l’infern del Dant, llac format pel moviment de les ales de Llucifer, patint eternament la fredor del glaç, com freds han estat llurs cors i esperits en aital pecat. Que comencem amb les Constitucions que van ser abolides el 1714 i, a partir d’aquí, les Corts Catalanes les refacin i canviïn les vegades que calgui, tal com es feia antany a casa nostra. Que la Catalunya independent tingui exèrcit, el que sigui més convenient pel que representem en geografia i demografia. I que evidentment estiguem a dins de l’OTAN, perquè és una garantia a tots els efectes, tot i que alguns independentistes d’esquerres encara no ho vulguin entendre.

Que als col·legis del país s’alci la bandera catalana en començar el dia i aprenguin a cantar Els segadors i altres cançons patriòtiques com fan a molts altres països del món. Que la llengua catalana sigui la llengua única del país i que tothom pugui aprendre un parell o tres més de llengües, puix tota llengua i cultura és una riquesa, però és d’una roïnesa i baixesa extrema que la pròpia del país no sigui la principal i primera. Que es creï una indústria visual i cinematogràfica (si cal, modesta però de qualitat altíssima) per tal que els premis Gaudí no hagin de ser un festival de pel·lícules guardonades que només s’han sabut fer en castellà.

I finalment un desig, si voleu més banal, però, al capdavall, per demanar que no quedi: que Messi pugui continuar jugant al Barça com fins ara durant cent anys més. Que sant Tomàs ens escolti i que tinguem bones festes gaudint-les cadascú a casa seva. A veure si tenim el coratge de fer-ho possible una vegada per totes.