Tothom a terra, si us plau

Cada cop que algú diu “colpistes” a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i la resta de presos i exiliats polítics, em ve al cap, efectivament, tot allò que va fer Antonio Tejero el 23 de febrer del 1981. I realment, costa molt distingir. Recordo que, cinc anys abans, va muntar una manifestació amb un milió d’assistents a favor d’un govern militar. Com que allò li va agradar tant, va organitzar una marxa semblant un cop l’any. Després, per sentir-se avalat en el seu intent de tombar l’Estat, Tejero es va presentar a les eleccions anunciant que ho faria. Ningú li va tombar el programa electoral i, a més, va guanyar. Allò li va permetre sortir elegit president i, en el debat d’investidura, va tornar a avisar que faria el cop d’estat. Uns mesos abans de culminar l’intent, Tejero va fer una roda de premsa anunciant que ho faria. Com que volia que allò tingués repercussió internacional, el tinent coronel en va fer dues: una per a mitjans estatals i una altra per a corresponsals estrangers. Li va agradar tant el ressò mundial que, per assegurar-se una condemna de tots els governs del planeta, va cridar observadors internacionals perquè en prenguessin nota. Ara bé, el més trepidant va ser quan els militars rebels van portar el cop d’estat a votació perquè fos aprovat, primer pel parlament espanyol, i després per tota la ciutadania. Volia fer-ho només si hi havia voluntat popular. Encara recordo la pregunta: “Vol vostè que Espanya sigui governat per un govern democràtic o per l’exèrcit?” Sona estrany, però la gent podia escollir entre si volia un cop d’estat o no. I davant de la resposta positiva de la cambra i dels espanyols, Tejero va executar el cop d’estat. La resta ja és coneguda: va entrar vestit de paisà, demanant les coses si us plau i sense amenaçar ningú. La cosa no va acabar de sortir bé i de seguida es va rendir malgrat no sé què d’uns tancs per València. No com Puigdemont, Junqueras i companyia, que van intentar enderrocar l’estat amb armes, vestit de militars, sense preguntar-ho a ningú i, el més important, sense avisar. A qui se li acut.