A la gent d’ordre

La bona conducta no garanteix l’aprovat, deien a l’escola. La protesta, en el seu nivell més bàsic, serveix per donar a conèixer una situació d’injustícia i cridar a corregir-la. Trobem la protesta pública darrere els orígens de la il·lustració francesa, de les revolucions liberals del segle XIX, de l’estat del benestar europeu i de la malaguanyada Constitució del 78. Sense protesta, ni hi ha regeneració ni hi ha progrés social.

La història, tanmateix, també ens diu que quan una societat es desestabilitza la gent d’ordre tendeix a alinear-se naturalment amb els qui volen mantenir el sistema. Tot és qüestió d’augmentar el volum de la por. Ja ho vam veure als anys trenta. Eren temps en què Churchill aplaudia Mussolini i les elits britàniques celebraven l’ímpetu del nazisme per davant de l’aparentment més temible comunisme. Avui dia el vocabulari ha canviat però la cosa és la mateixa. En temps anomenats “populistes”, la polarització avança per dues vies: per l’esquerra i per la dreta. Els primers ataquen les desigualtats econòmiques i polítiques derivades d’un ordre que es percep com a injust i que expandeix les desigualtats. Demanen que s’escolti la gent i reclamen avançar cap a una democràcia real (ja). Els segons donen per fet que el món és injust per naturalesa, que les relacions econòmiques són les que són, i dirigeixen les seves ànsies de sobirania cap a la protecció cultural i a favor de l’ordre. El primer grup demana escoltar. El segon demana reprimir. El primer posa l’èmfasi en l’economia. El segon, en la uniformitat cultural.

El populisme a Espanya, el de debò, és el que demana deixar d’escoltar la veu dels catalans. El que considera la democràcia secundària. El que justifica la repressió, l’autoritarisme i fins i tot la violència. Com passa a Europa, també a Espanya es demana un cordó sanitari, però no pas contra el feixisme, sinó contra els partits catalans. La campanya mediàtica de la por ajuda a fer passar els escrúpols coll avall. Com deia la cita de Brecht que ara torna a llegir-se per les xarxes: “El més semblant a un feixista és un burgès espantat.” Tot es tracta d’apujar el volum del televisor. O, com diria Chomsky, de reduir l’espai d’allò pensable, d’allò imaginable i d’allò discutible. En aquest context, la democràcia arriba a convertir-se en un obstacle per a la gent d’ordre. I això, no ens equivoquem, no depèn de la conducta d’uns manifestants o uns altres. Depèn del color de la lent amb la qual uns quants es miren aquesta conducta. L’aprovat, un cop més, no parteix de la conducta de l’alumne. Depèn de la mirada de qui ostenta el poder.

Els presos polítics, Sànchez, Turull, Rull i Font, actualment en vaga de fam contra l’ús arbitrari de la justícia espanyola, tenen la legitimitat d’1.870.000 votants. El 43% dels votants i la majoria parlamentària. Cap solució a Catalunya pot venir sense escoltar la veu d’aquest grup. I, per recordar-ho, sí que ens cal protestar contra la injustícia.