Un altre Nadal, i encara no

No vull pas donar la culpa a ningú. Jo mateix he dit moltes vegades que el que volem fer és molt més difícil que obrir una farmàcia. Recordo que fa un parell d’anys, quan hi havia qui es pensava que seria un joc de poques taules, jo feia memòria del que ens havia costat als mexicans: deu anys de guerra i encara el resultat final no va resultar ben bé com el volien els autèntics patriotes. És com aquells camins per passar una cadena de muntanyes i cada vegada que es passa una carena te’n trobes al davant una de més alta i arriben moments que fins i tot et sembla que ja no podràs més, però finalment ho aconsegueixes i resulta que ja et trobes a l’altra banda. Estàs cansat i potser vas tot espellifat, però et comença a refer tot seguit la font on beuràs tant com vulguis l’aigua fresca i sana d’haver-ho aconseguit. Jo ho vaig començar a seguir des d’aquells anys en què semblava que difícilment es podia començar a caminar. Recordo, al voltant de Nadal, aquella imatge desconsoladora, del president d’aquell país que el món va arribar a pensar que era el gran model de la llibertat i de la democràcia, abraçant-se amb el símbol més destacat del feixisme que encara perviu en el veïnat. Recordo encara els adolorits comentaris d’antics i ferms lluitadors que abaixaven els braços i exclamaven abatuts que no hi havia ja res a fer. A partir d’aleshores podríem dir que a poc a poc, i de vegades no tant, els obstacles s’han anat superant. Cal tenir present que, encara que el camí sembli encara complicat, el final és molt més a prop.

Fa un temps, quan es deia que érem només un quinze per cent de somiatruites, no semblava que fóssim un perill per als interessos de la camarilla que governa l’Estat i explota a tota la llopada dòcil que els obeeix sense qüestionar-se res, no els preocupàvem gran cosa. Però va esdevenir que un bon dia es van trobar que els carrers es van omplir de banderes estelades i fessin com fessin els números els sortien resultats alarmants. Va ser quan no van tenir més remei que ensenyar les orelles i la pasta de què estan fets. Una clara prova va ser el primer d’octubre i tot el que ha esdevingut després. És evident que no s’aturaran fàcilment fins que no tinguin més remei.

Recordo quan cada any sentíem que les coses havien millorat una mica i dèiem el Nadal de l’any vinent serà millor. Efectivament: cada Nadal s’ha vist com s’han passat muntanyes amb la il·lusió que fos l’últim. Encara no ha arribat, però cada vegada es flaira més a prop i tenim la seguretat que així serà. Ara en ve un altre. Aquell quinze per cent ara diuen que s’ha convertit en un seixanta o més de gent ben decidida i cada vegada són menys els indecisos i els contraris. També queda clar que augmentarà a mesura que s’incorpori més joventut al sufragi... Ells ho saben i miraran d’evitar la via democràtica que només els agrada quan els afavoreix...

Dit d’una altra manera: ara és hora, segadors, que estem alertes i el proper Nadal sigui molt millor que aquest.