Excepcionalitat per Nadal

Amb el canvi de nom d’un aeroport a què tothom continuarà anomenant “del Prat”, reconeixements a mig camí per a Lluís Companys, eternes partides per a infraestructures pendents i, sobretot, previsions apocalíptiques no acomplertes, arribem a les festes de Nadal. Gestos simbòlics i un diàleg incipient entre els governs espanyol i català, així se supera el temut 21-D i s’obre, ara sí, un parèntesi en l’activitat política. Una treva per celebrar. No per a tothom. En aquests dies en què qui més qui menys es troba amb els seus al voltant d’una taula és especialment present el record dels presos polítics. Per a alguns és el primer Nadal d’absoluta anormalitat, d’altres van ja pel segon. Decorar l’arbre, fer el pessebre, fer cagar el tió, cantar, menjar amb els de casa a casa, portar la carta al patge Xiu-Xiu, els regals... sigui quina sigui la tradició particular, tantes com famílies, en ment, els que no la podran seguir perquè a l’Estat els polítics van passar la pilota als tribunals. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Quim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Dolors Bassa i Carme Forcadell, que, abans del judici, ja han estat condemnats a una presó preventiva tan desproporcionada com injusta. Se’ls sumen Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín, Marta Rovira, Anna Gabriel, des de l’exili. I Valtònyc, i l’Adri...

L’excepcionalitat del moment brilla encara més per Nadal. El pes de la presó i l’exili creix en temps de gaudi, celebració i bons propòsits. En moments del tot s’hi val per destruir l’adversari, un dels que s’imposa és que prevalgui la humanitat, perduda quan, per esgarrapar quatre vots, alguns –el PP, Cs, Vox o mitjans i articulistes afins–fan mofa descarnada de presos i exiliats. O amb màxima crueltat dels que es recuperen de la vaga de fam. La política hauria de transcórrer pel camí del diàleg, l’argumentació, la discrepància... sempre amb respecte, lluny de la inhumanitat a què lamentablement ens estem acostumant. Pensaran, potser, que és d’una enorme ingenuïtat. Però, què hi farem, és que és Nadal.