Nous lideratges

Estic dient una obvietat: a l’independentisme li manca lideratge. Tenim una part dels nostres líders a la presó, una altra part a l’exili. Des de la presó la visió de túnel impedeix portar el dia a dia, i emocionalment va drenant. Per molt forts que siguin, i ho són, els nostres presos polítics no poden dirigir el moviment des de la presó. Poden exercir una força moral, com ho han fet durant la vaga de fam o amb els missatges que ens van fent arribar. Alguns, com en Jordi Cuixart, estan fent-se grans líders, però la capacitat de dibuixar escenaris de futur queda molt reduïda estant a la presó.

D’altra banda, l’exili pot fer una feina insubstituïble en l’àmbit internacional, però no pot exercir el lideratge principal, ja que no es fan responsables ni poden assumir les conseqüències de les seves decisions. Al final, si hi ha un escenari de ruptura futur, els exiliats no poden portar la bandera, ja que no seran ells els que hi haurien de donar la cara directament.

En canvi, els líders que podrien exercir no ho fan. Al president del govern es nota clarament que no li agrada el paper que fa, que està allà assumint un sacrifici personal per fer un favor al país i a les persones que l’han impulsat, però és clar que ell no és la persona que pot aglutinar l’independentisme, dibuixar nous escenaris i fer un pas endavant per a crear uns nous ritmes per a aquesta fase de la lluita.

La capacitat de les entitats, especialment l’ANC, de convocar més enllà de

grans manifestacions unitàries, és dèbil. Potser 10.000 persones votant unes primàries a Barcelona sigui un bon resultat, però és ben lluny de l’objectiu que pretenien d’un gran moviment de base que desbordés els partits. El lideratge de l’equip de Paluzie és a anys llum del de Forcadell i ha cremat part de la credibilitat de l’ANC en maniobres al voltant d’un projecte com les primàries que s’ha tornat molt personalista.

Els lideratges al carrer dels CDR o de la CUP estan limitats. Sense una convocatòria unitària i sense un lideratge més clar, el 21 de desembre es va veure clar que aquesta acció al carrer quedava molt limitada en força i nombre de persones. Els lideratges als partits també deixen a desitjar, per lleialtat als exiliats i als presos polítics, els qui podrien exercir aquest lideratge mantenen un perfil molt baix.

Potser és veritat que el moviment independentista té una capacitat bastant autònoma de seguir funcionant sense lideratges clars, però aquest és un funcionament a mig gas. Necessitem algunes coses per fer bé la feina: dibuixar horitzons de futur i crear consensos i confiances i, ens agradi o no, per a això ens calen lideratges.

Si no ho fem, eixamplar la base, fer front internacional o mantenir la lluita al carrer, ho farem amb molta més debilitat. Ens calen aquests nous lideratges, amb urgència.