Irlanda i Catalunya

La situació ara a Catalunya és similar a la d’Irlanda al 1920. Allà amb terrorisme, aquí amb presos polítics i cap violència. Allà i aquí en un punt mort, cap de les dues parts enfrontades, el Regne Unit i Irlanda allà, i Espanya i Catalunya aquí, té prou força per vèncer. Hi ha moments en què cal una aturada, no per cedir-ho tot, sinó per consolidar el que es té i per reduir el patiment d’uns i altres. Cal coratge i determinació per les dues parts enfrontades per fer-ho. Si es fa, ser acusat de traïdor pels propis és una absoluta certesa.

El problema no es pot resoldre més que mitjançant la negociació. Cal que les parts parlin, però la dificultat és com emmarcar el diàleg. En igualtat d’estatus entre les parts o supeditada una per formar part de l’Estat. Allà la Commonwealth, aquí l’Estat espanyol. Hi va haver deu cartes entre Lloyd George, primer ministre del Regne Unit, i Éamon de Valera, cap del govern irlandès abans de l’inici de les converses. De Valera afirmava que representava el poble irlandès i Lloyd George manifestava que ell, De Valera, no representava més que un “dominion” dintre de la Commonwealth i per tant estava subjecte a la sobirania de l’estat del qual formava part. Varen debatre sense concloure sobre la qüestió. Es va resoldre deixant “aparcada” la qüestió i començant a parlar. Aquí i allà es podria adoptar la mateixa solució. Si allà va ser vàlida ho hauria de ser aquí. De Valera, veient que era improbable aconseguir un acord per la independència d’Irlanda, va enviar a negociar Michael Collins, cap del braç armat del Sinn Féin. No volia ser el responsable de cedir. La jugada era “intel·ligent” i perversa.

Allà la iniciativa va partir del govern britànic, personalment del primer ministre, aquí hauria de partir de la Generalitat, personalment del president Torra. No es pot fer pública si no es té assegurada l’acceptació per la contrapart. És a dir, el president Torra té assegurada l’acceptació de la negociació pel president Sánchez. Allà no hi va haver cap condició prèvia, tret de negociar des de la legalitat vigent i del compromís de portar l’acord als parlaments de Westminster i Dublín. Això significava que es negociava un autonomisme, però no una independència. Ningú va renunciar a res, ni es va comprometre més enllà de parlar i pactar dintre del marc legal de l’Estat. Aquí el compromís i el marc hauria de ser el mateix.

Per negociar amb força i autoritat, la Generalitat necessitaria un suport majoritari del poble de Catalunya, del que es declara independentista i del que no. Caldria doncs un referèndum a Catalunya on es preguntés si s’autoritza una negociació bilateral. La pregunta podria ser “Vol que Catalunya obri un procés per acordar amb garanties de legalitat i bilateralitat el seu estatut d’autogovern amb les institucions de l’Estat?”. El referèndum abans d’iniciar la negociació és necessari perquè és un punt intermedi entre els que volen la independència i els que no. Correspon al president de la Generalitat trobar-lo, i és aquest un bon instrument per fer-ho. Si el president Torra el proposés, demostraria per la via dels fets que no representa només una part del poble de Catalunya, els independentistes, sinó a tots. L’acció té risc polític, desfermarà crítiques per part de la ciutadania més sobiranista i per descomptat de la dreta unionista, però és políticament valenta i pot ser valuosa. En aquestes circumstàncies, ERC i PDeCAT haurien d’aprovar els pressupostos generals de l’Estat perquè aquest seria un incentiu important perquè el president Sánchez acceptés la negociació. El fet d’aprovar-los és positiu en si i la raó per no fer-ho un cop aconseguit el compromís de negociació de l’Estat desapareix. El paral·lelisme dels dos processos, català i irlandès, és gran, però aquí no absolut.

Allà les converses varen ser secretes i aïllades. Cap de les dues parts sabia què parlaven les delegacions fins que hi va haver un acord tancat i signat. Aquí ha de ser igual. Que les dues delegacions parlin i portin el millor acord a què puguin arribar, però que no consultin públicament, mai els partits polítics, tret dels que donen suport a cada govern i sempre a través d’aquests. El moment de debat polític ha de ser amb l’acord tancat quan aquest arriba als dos parlaments. A Irlanda Michael Collins no va informar el govern irlandès fins que va tenir l’acord, aquí qui representi la Generalitat hauria només d’informar el president Torra. L’acord un cop conclòs ha de ser aprovat pels dos parlaments. Allà l’aprovació va anar de pocs vots, aquí anirà probablement igual.

Mantenir per la Generalitat de Catalunya el paral·lelisme històric dels fets li dona força i l’ajuda. Ningú pot negar a Espanya que en aquests termes és una negociació legítima. Qui pot dubtar de la força política i de la solidesa del govern britànic al 1920? El govern espanyol ha de subratllar que negocia des de la legitimitat, amb la majoria al Congrés dels Diputats que l’ha portat a tenir la responsabilitat de governar l’Estat espanyol. Per la Generalitat igual. Hi ha d’haver un paral·lelisme entre la generositat del Regne Unit i la que ara hauria de tenir Espanya. Lloyd George va ser un estadista. El president Pedro Sánchez té la possibilitat de ser-ho. Pel Regne Unit el problema era petit, però greu, podia contaminar la Commonwealth, Índia, Austràlia, Canadà. Per Espanya el problema és gran i greu, no trobarà pau i estabilitat fins que el resolgui.

Irlanda va ser autònoma al 1921, després de la ratificació dels acords de Westminster, i independent al 1948. L’exemple a no seguir és la guerra civil entre irlandesos des de 1921 que va suposar l’assassinat de Michael Collins. No serà el cas de Catalunya. És tan evident que és innecessari explicar-ne les raons. Tot acord incorpora clàusules “discretes” que no convé fer explícites. Sabem quines són entre Catalunya i Espanya. No cal dir més.