El discurs

Mai no em perdia el discurs nadalenc del cap d’estat espanyol. No ho feia per devoció i ni tan sols per aprendre alguna cosa, era un seguiment de les tradicions nadalenques, quan calia estar amatent del que es deia des de les Espanyes, per criticar-ho a les sobretaules festives. A més, l’escenografia decadent que presentava el dictador, amb veu aflautada i mecànic moviment del braç dret, era impagable. Amb tot, suportàrem algunes al·locucions ben sinistres, com ara la del 1970, amb el procés de Burgos molt calent, o la del 1973, quan Carrero era camí del cel reservat als fidels servidors de la causa.

Al general colpista el substituí aquell jove que alguns celebraven com a rei. Talment, la xerrada nadalenca seguí tan insulsa com l’anterior, només amb l’al·licient de veure si darrere de la figura apareixia la trompa de l’elefant. Però els discursos seguiren sense dir res, que era el millor que podia dir el personatge. Vaig seguir escoltant les intervencions anuals, intentant escatir què hi trobaven els que es deien juancarlistas.

Darrerament he mig aguantat tres anualitats del preparado, palplantat a la pantalla i amb un to que fins adormia les ovelles del pessebre. Res de res. I, amb l’antecedent del 3 d’octubre del 2017, l’any passat vaig renunciar a seguir la cita nadalenca. A mi no calia que el Borbó em felicités les festes, quan hi ha felicitacions que més aviat ofenen.

Aquest Nadal m’he descobert aliè al discurs de La Zarzuela, sense saber quan s’ha fet ni com s’han lligat un reguitzell de paraules buides. He vist que alguns diaris en parlaven i he deduït que ha estat “más de lo mismo”. M’és absolutament igual; no m’interessa res del que digui el Borbó i l’únic discurs que li escoltaré és el de la seva abdicació.