Transició o temps perdut?

Aquestes setmanes de fi d’un any i principi d’un altre, a més dels fets tradicionals, de menjar i riure, no tan sols les persones d’una certa edat, sinó també els mes joves, que tenen una vida activa professional laboral, industrial, comercial i més –i els parats, és clar–, i molts jubilats amb uns ingressos que no cobreixen les necessitats de primer ordre, els cervells dels quals treballa activament per encarrilar la vida, als que no en tenen. Amb les excepcions dels malalts, es diverteixen la majoria menjant, gastant i rient –és aquí on arrenca un dels problemes de moltes persones: les ganes de figurar!–, i oblidant les diferències de riquesa i les possibilitats, que de ser-hi i són. Amb el que he dit se sobreentén que menjar molt bé en llocs de cartes de preus molt elevats distingeix, separa de la multitud vianant, assenyala poder dinerari i colpeix alguns que en lloc d’intel·ligència tenen fortunes. A vegades, la crítica ferotge contra ells té certament motius. A Girona, tenim sortosament el millor dels restaurants de Catalunya. No sé el preu dels seus sobresortints grans plats culinaris. Sigui quin sigui em semblarà poc. Tres germans que dediquin la major part de la seva vida a l’art del cuinar, de primer, pel paladar; de segon, per la vista del plat a taula; per destacar també productes i ingredients sorprenents; per compartir els seus èxits amb els de la ciutat de Girona, i per honrar familiars, amics i ciutadans gironins i catalans, no és gens habitual en aquest ofici de bons restauradors, això sí, però sobreeixits de vent que se’ls escapa pels forats. Pas el cas dels tres germans dels quals parlem. Amunt i crits Roca’s, amunt! Si la Xina és el pròxim líder mundial, no passa res! Tots parlen anglès! Hom ha cercat uns quants índexs que il·lustren numèricament el que he exposat. Què millor, doncs, que aquestes dues o tres setmanes de festes, iniciades per una paga estatal que té un desprestigi augmentatiu i total. Per exemple, l’índex del cost de vida, agafant els primers deu anys d’aquest segle, dona una mitjana d’augment anual d’un 3,06%. Si tenim en compte els últims vuit anys, ens ha donat un 0,99%. La paga anual de les pensions ha quedat l’any 2018 en una millora del 0,25%. L’IPC quedarà en un 3,3%.

El món travessa un mal moment i els lideratges trontollen. Europa balla, però poc: el ball a l’anglesa s’acabarà traient el repertori. Espanya, en aquest moments, no sap de qui hauria de ser amiga. L’ONU necessita un rentat i un planxat a fons. El mateix que la mena de cosa que amb respecte anomenàvem Justícia, que en bona part navega. No cal pas amoïnar-nos: de Madrid i de la dreta recalcitrant no en serem mai, d’amics.

En aquest precís moment, el govern i els andalusos ballen sevillanes a tot drap. Convindria parar, no pas la guerra, sinó els atacs i esperar temps millors. Ni ens escolten ni ens temen. Amén!