La circumval·lació

És amb dues copes de vi al davant, a la terrassa d’un restaurant, que ens hem posat a parlar de l’alcoholisme de Marguerite Duras, de la franquesa implacable amb què descriu el pas vertiginós cap a la dependència i els tractaments de desintoxicació. Totes dues hem llegit fa poc La vida material, que ha publicat Club Editor traduïda per David Ilig, i n’estem encara colpides. Ens ha sorprès que relacioni el beure amb l’absència de Déu. Parlem de l’embriaguesa de Marguerite Duras, però en realitat ens amoïna una altra cosa, com fa una estona, quan ens animàvem a deixar de fumar amb tot de vaguetats atropellades per esquivar allò que ens pesa de debò: el prurit d’ajornar la mort. Com ha estat, que hem arribat fins aquí? Hem quedat en un cafè, hem parlat dels fills, hem passejat una estona per entremig de botigues il·luminades i al final ens hem proposat de recollir-nos en aquesta taula de taverna de moda, mentre ens passen pel costat parelles abrigades, famílies amb criatures, amics que es troben per sopar. Però no és això, tampoc, sinó com ha anat que passéssim de les baixeses del cos a aquest afany per desentranyar l’origen de l’escriptura i l’emergència de la veu.

Duras afirma que el text és com “un bloc negre al mig del món”, i que l’acte d’escriure consisteix a desxifrar allò que ja hi era sense que ho sabessis, “un remugament orgànic”, en diu. Però nosaltres som només dues escrivents d’encàrrec, dones que escriuen quan els ho manen, d’acord amb una periodicitat estipulada i a vegades sense que ni ens calgui firmar, perquè no ens exigeixen pas que hi siguem a dins, del que escrivim; n’hi ha prou que fem ús d’un cert ofici i que hi deixem lliscar una mica de perícia per acolorir el to. A què treu cap interrogar-se sobre la naturalesa del text, sobre si neix de l’instint, o del desig, o d’un espasme del budell? Però això és exactament el que fem tota la tarda, mentre escurem el nostre vi just abans de Cap d’Any, discutir sobre la veu i el seu aflorament, si vibra com una nota musical que ens dictés la primera frase, o si prové de la fixesa o la tremolor d’una mirada, de la nostra manera de ser al món. Encara que potser volíem parlar d’alguna altra cosa que no sabem dir. Duras esmenta una espècie de transport de masses: s’escriu arrencant i desplaçant trossos d’aquesta massa procurant “anar més ràpid que la part de tu que no escriu”. Aquesta oposició de forces ens subjuga: escriure contra un mateix, arromangat com un bastaix per doblegar el jo que calla, per més que sovint ens sentim més aviat com un gos que escarbota un tros de terra per desenterrar un os que se li resisteix. Potser era això, i tota l’estona no hem fet sinó donar a l’amistat la forma d’una circumval·lació anhelant i esbojarrada.