L’economia digna

Sovint patim furts i no ens n’adonem. Marx –incentivat per l’esquerra hegeliana– ho va denunciar al s. XIX. Però el marxisme s’equivocà: no va entendre bé l’ésser humà. Ni som només el que mengem ni la seva proposta econòmica funciona. Cal la propietat privada i cal emprendre: algú ho havia de dir. I ara què? Només queda el capitalisme? Yunus, Nobel de la pau 2016, ha afirmat recentment a Barcelona que la concentració de riquesa es pot aturar. I afegeix: “Són coses fetes per l’home i, per tant, podem canviar-ho.”

El sistema capitalista i també el muntatge de Marx no són res més que “invents”, no són pas dins la naturalesa humana. Són simples “eines” de les quals es deriven legislacions, paradigmes tècnics i convencions socials. Segons Yunus, experimentem que som egoistes i altruistes simultàniament, i ell ens demana que, “en lloc de portar ulleres amb el senyal de l’euro, portem ulleres bifocals”: ens agrada compartir i preocupar-nos pels altres i, per això, “guanyar diners pot fer feliç però resoldre els problemes de la gent fa superfeliç”. Els cristians ho reconeixem al Compendi de doctrina social de l’Església (Vaticà, 2004). El papa Francesc (Questa economia uccide, 2014) denuncia que el capitalisme és insaciable: semblava que els pobres es beneficiarien del que vessés del got de la riquesa, però no és així, ja que el got, màgicament, s’eixampla sempre més, no té aturador. El capitalisme –tot i els èxits que se’m puguin esbatre– duu a la “globalització de la indiferència”, a valorar l’altre només pel que posseeix, a l’egoisme. Necessitem vies de dignitat: propietat, cooperació, servei. Creix la solidesa de l’anomenada “economia del bé comú” (EBC), iniciada per Christian Felber. Un col·lega me’ls acusa de ser “comunistes camuflats”, però s’equivoca. És un projecte obert, accepta el mercat i la propietat: pretén modificar pas a pas les xacres de l’actual sistema.

L’escocès Adam Smith (La riquesa de les nacions, 1776) afirmà que “no és per la benevolència del carnisser, del cerveser ni del forner que esperem poder sopar, sinó perquè aquests miren pels seus propis interessos”. És aquella “mà invisible” que només fou vàlida aleshores, abans de generar-se els actuals “monstres financers” (fons d’inversió, societats globals, etc.). Se’ls aplica aquell “too Big to Jail” (Congrés USA, 2016): oi que en fan, de por?

A Catalunya –serenament– cerquem noves vies econòmiques, raonables i dignes (com ebccatalunya.cat). Cal aturar els qui fan de la desigualtat un avantatge absolut; els qui generen competència destructiva (com n’és d’hipòcrita vendre-ho com un win-win!); els qui promouen una cobdícia que fulmina tota ètica de la cooperació. El bé comú (aquell “bonum commune” de Tomàs d’Aquino) és molt valuós: cal recuperar-lo. L’EBC pot ajudar-hi.