‘Bohemian’ de tres minuts

En l’arxitaquillera pel·lícula Bohemian Rhapsody, el productor de Queen es nega a llançar com a senzill el que ha acabat sent un dels grans temes de la història del rock adduint que és massa llarg, fet que provoca el lògic enuig de la banda. I és que en el pop-rock contemporani nascut als cinquanta i seixanta, quan neix també el consumisme massiu, tot el que passava de tres minuts es considerava una eternitat. Per sort, himnes com el de Freddie Mercury s’hi van rebel·lar, però ho tornarien a tenir pelut en els temps actuals, en què la gent mira més sèries a casa que pel·lícules al cine perquè són més curtes i s’estalvia el feixuc desplaçament.

Ara, molt rara és la festa, seguint la metàfora musical, en què un tema es deixa sonar més d’un parell de minuts. Tant li fa si és insofrible o una obra d’art, o la concurrència n’està gaudint o no: si el discjòquei troba que la tornada ja s’ha repetit prou o que la segona estrofa no enganxa, fora. I així fins a avorrir. Es va veure en la selecció de TV3 després de les campanades, encetada justament per una Bohemian Rhapsody escapçada per a un concert concret, i que després no va tenir manies a esquarterar tots i cadascun dels vídeos, en una pràctica de fet habitual a la ràdio. El tema que soni és igual: la qüestió és consumir compulsivament. I qui diu música diu texans, electrodomèstics o notícies. En una època d’impaciència marcada per l’excés d’inputs, la superficialitat i la incapacitat d’assaborir res, desnaturalitzar una cançó s’ha tornat la cosa més natural del món, igual que crear una moda estúpida o una necessitat inexistent, o descontextualitzar una frase per tenir un titular. S’ha perdut pausa, reflexió i un mínim aprofundiment en tot. I no existeixen Bohemian Rhapsody de tres minuts que no siguin una mica un frau.