TVC, abans a la Catalunya del Nord que al País Valencià

Gràcies a un acord entre la Generalitat de Catalunya i les autoritats regionals franceses, tots els canals de Televisió de Catalunya es poden veure des d'aquesta setmana a la Catalunya del Nord a través de la TDT. La iniciativa, que respon a una demanda de la població i també a l'interès de la televisió catalana d'expandir els continguts a tots els territoris del seu àmbit lingüístic, ha estat possible perquè han encaixat dos factors imprescindibles: la capacitat tècnica per permetre les emissions i la voluntat política per fer-ho possible. I tot això en un marc legal desfavorable, ja que els governs estatals tenen pendent la negociació d'una llei transfronterera destinada a regular l'intercanvi de les emissions, i fins que això no estigui fet, qualsevol acord d'àmbit regional cau inevitablement en el terreny de l'alegalitat. Que TVC es pugui veure a la Catalunya del Nord és un altre èxit del sentit comú que cal apuntar a la llista que encapçalen les illes Balears i a la qual també caldrà sumar-hi ben aviat, si tot va bé, la Franja de Ponent. En tots aquests casos s'ha fet prevaler l'interès dels espectadors potencials i s'han sabut superar els entrebancs aplicant la lògica. Per què, doncs, no es pot arribar a un acord de reciprocitat semblant amb el País Valencià? Les negociacions entre els responsables polítics de les dues Generalitats estan estancades amb l'argument que tot depèn de qüestions tècniques que ha de resoldre el Ministeri d'Indústria. En realitat, i l'exemple de la Catalunya del Nord ho demostra, si al País Valencià la recepció de la televisió catalana no està normalitzada és només perquè els que hi manen no ho volen. Per a segons quins polítics, la tècnica evoluciona massa de pressa.